No puc resistir-me. Pere Navarro i Sandro Rosell i les seves respectives organitzacions (executiva del PSC i directiva del FC Barcelona), s'hi han posat tan bé que la comparació martelleja el meu cervell. El futbol i la política units, és el seu destí, aquest cop en la incompetència, sobretot comunicativa, de gestors que posen en mal lloc aquest sector, que és el meu (esnif), a Catalunya.

Sé que l'objectiu dels grups de poder, de vegades un poder més il·lusori que real, és mantenir de cara a l'exterior una imatge de concordança que els permeti aplicar els seus legítims plans sense soroll i mantenir un discurs que sigui acceptat no només pels socis o afiliats, sinó pels simpatitzants i votants. Però això és més utòpic que la imatge d'un món feliç en què el poble ho decideix tot. Des de baix cap a dalt. Encara que Navarro i Rosell sàpiguen, amb raó, que l'oposició a les seves organitzacions és minoritària el que no poden pretendre és que això els doni carta blanca. Tots dos van ser escollits per una àmplia majoria, una dada indiscutible, però els dissidents no desapareixen d'un dia per l'altre. Simplement observen, com el Gran Germà d'Orwell, però a l'inrevés, i quan arriba el moment, actuen.

La principal virtut dels que manen, o dirigeixen, en qualsevol club, partit polític, sindicat, associació de veïns, comunitat, ajuntament i fins i tot empresa privada és desactivar l'oposició, sobretot quan està clarament en inferioritat numèrica. Com en els partits de futbol, o de tennis, evitar els errors propis és el punt número 1 del manual del bon dirigent. Errar és humà, però l'acumulació d'equivocacions és una espasa de Dàmocles sostinguda pel pèl d'un cavall, com en la història clàssica, que en qualsevol moment pot caure sobre el mateix càrrec. No cal, doncs, advertir que Navarro i Rosell estan alimentant l'oposició amb errors que aprofiten els enemics declarats –la caverna– i també els que aspiren a prendre'ls directament el poder o guanyar-ne una quota, encara que sigui petita.

Els catalanistes del PSC s'assemblen més del que ens imaginem als entusiastes de Cruyff, Laporta i Guardiola –ara ficats tots al mateix sac–. Tots dos són minoritaris, però estan guanyant la batalla mediàtica i no pels propis encerts, precisament. Navarro busca la fidelitat absoluta i això és impossible en la Catalunya actual. Fins i tot un alcalde socialista l'ha acusat de mètodes stalinistes.

Rosell, per la seva banda, s'esforça a vendre una imatge de dirigent èticament irreprotxable mentre no precisa –i cada vegada n'hi ha més indicis– informació que els socis van descobrint amb comptagotes en els mitjans de comunicació. Enmig de la tempesta, els assessors de comunicació, tant dels uns com dels altres, estan fracassant. Això ja no és una opinió. És un fet.

Amb tot, a la majoria de socis i simpatitzants del Barça, mentre l'equip guanyi, tampoc ens preocupa el preu final de Neymar, però el manual del bon dirigent, com he dit abans, és no donar munició a l'oposició. Afortunadament, i diferència del PSC, l'erosió de la junta probablement no passarà factura a la força esportiva del club, a prova de bombes. I és que sobre l'arena política Navarro no té cap Messi que marqui diferències.