Quin tipus d'entrenador serà Clarence Seedorf? La incògnita és el primer que ens assalta i també el primer que queda aïllat en l'equació. “És més fàcil guanyar quan un juga bé a futbol, i el Milan sempre ha tingut aquesta mentalitat, és la seva essència i només cal recuperar-la. Jugarem a l'atac.” Era previsible que algú com ell, un fill de l'Ajax, assumís aquest compromís amb la pilota. I és important què així sigui, que l'entrenador tingui una mirada nítida sobre l'equip que vol tenir. Però per sobre de tot, fins i tot del que succeeix a la gespa, fa la trista impressió que en aquests moments Seedorf pot fer bé al Milan més per la seva rellevància que per les seves aptituds futbolístiques, que segur que en té, i moltes, però com també les tenia Massimiliano Allegri, un entrenador que ha deixat el club per la porta del darrere i amb alguns dels pitjors registres de la història de la institució, però que ha manegat amb prou dignitat els tres últims anys, amb un club absolutament a la deriva, amb un títol de lliga inclòs.

Amb més o menys acceptació al vestidor –més en els primers temps, amb futbolistes d'una professionalitat inqüestionable com Ambrosini, Gattuso, Inzaghi i el mateix Seedorf, que darrerament amb una plantilla sense grans referents i amb més d'un rebel–, Allegri ha demostrat estar a l'altura de les circumstàncies. Ha mantingut a ratlla el vestidor i ningú podrà retreure-li que no ha sabut treure suc a una plantilla deslluïda, assistint any rere any a l'obligada cita amb la Champions. Allegri és un bon entrenador, n'estic més que segur, però potser, malauradament, amb això no n'hi ha prou i de cara a la llotja no ha tingut la suficient autoritat per fer valer la seva figura. I no ho dic de ciència certa, perquè això només ho saben els que conviuen al club, en el dia a dia, però la distància permet endevinar certa docilitat del tècnic envers uns dirigents assilvestrats, de decisions esquizofrèniques (com la d'acomiadar-lo) i amb un paladar futbolístic més que qüestionable. Per molt que l'hagin mantingut en el càrrec, a Allegri l'han criticat públicament tant Galliani com Berlusconi, els autèntics protagonistes d'aquest Milan juntament amb Barbara, la filla d'Il Cavaliere. Sense un nom com a futbolista i amb l'única experiència en la Serie A amb el Cagliari, potser a Allegri era senzill fer-lo acatar decisions, acceptar la trista realitat institucional del club.

I aquí entra en escena Clarence Seedorf, a qui la condició d'ídol indiscutible li hauria de permetre jugar aquest paper que potser necessita el Milan, el d'algú capaç de domar les feres, de fer-se respectar enmig d'una guerra oberta entre Adriano Galliani i Barbara Berlusconi i a qui sobretot no es qüestionarà amb la mateixa lleugeresa amb què s'ha fet amb Allegri. Perquè tocar Seedorf és tocar el cor de la gent, i perquè l'ombra de Seedorf és tan o més allargada que la de qualsevol dirigent. L'holandès és símbol de carisma, de victòries passades i sobretot de professionalitat; la que li ha permès mantenir-se al cim del futbol durant més de vint anys i la que ara necessita el Milan per aixecar dies difícils, que reclamen coherència a crits. Concert en tot, en la despesa, en la política de fitxatges i en el dia a dia al vestidor. El repte per a Seedorf és majúscul, però si algú té la suficient jerarquia per manegar els fils d'un gegant com el Milan és una persona com ell. Ara caldrà veure si té l'habilitat per fer-ho.