L'acceleració dels fets viscuts genera vertigen i costa de pair. Ha anat tot molt ràpid, s'acumulen les reflexions. Un president no pot plegar per amenaces, aquesta no pot ser la raó ni l'excusa en una societat democràtica perquè, si fos així, hi perdem tots, i moltíssim. No pots dir adéu parlant d'innombrables obstacles perquè sabies on et posaves, no pots caure en el victimisme ni en l'acusació dedicada a l'entorn, no pots confondre l'entitat amb la teva persona, embolcallar-te en ella quan has decidit plegar per altres raons inexplicades. Els estatuts donen la potestat d'acabar mandat amb Bartomeu al capdavant, però la junta més votada de la història ha perdut la legitimitat amb la marxa del seu cap de cartell i hauria de convocar eleccions al més aviat possible i donar abans pas a una junta gestora que regís el club en l'interregne. I no passa res, no seria el primer cop en la història del club. És inútil ja mantenir la data del referèndum sobre la remodelació del Camp Nou per al proper abril, perquè s'ha convertit automàticament en un plebiscit sobre la seva actuació, el desgast d'una gestió que ha alternat, com totes, les llums i les ombres, decisions aplaudides de manera majoritària, com l'arribada de Martino i el reforç del Neymar futbolista, amb moltes d'altres democràticament discutibles, i aquí, la llista comença a ser llarga. La fallida grada d'animació, l'entrada de la dictadura qatariana per netejar-los la imatge, l'eradicació d'Unicef, la picabaralla amb Laporta i Cruyff, el distanciament amb Pep Guardiola... Tants i tants aspectes de vital importància i enorme desgast.

Arribada la voràgine d'aquests dies, excés de cops de volant i, naturalment, presumpció d'innocència fins que el jutge dicti sentència, però ens ensumem que la veritat no ha estat explicada en el traspàs de Neymar, ens temem que el text de la filtració de l'Audiencia Nacional resulta tan brutal, tan cru, que acabarà sent cert, no hi ha guionista que es pugui inventar aquests termes de contracte, aquesta enganyifa per confirmar. Ells parlaran d'unanimitat en el suport de la directiva per l'ascensió de Bartomeu, però costa de creure i fer confiança a un grup compacte que dilluns parlava d'anar voluntàriament al jutge, quan és potestat de la justícia citar a declarar, i dimecres volia que la mateixa Audiencia s'inhibís per portar el cas cap a casa, detall impossible si es tracta d'un conflicte que implica altres països. No perdem el temps matant el missatger, ni demonitzant el soci demandant, ni veient conspiracions i conxorxes allà on no n'hi ha. Potser la conclusió d'aquest vertigen encara pendent de pair és senzilla: una persona, un representant màxim no ens ha dit la veritat i per això ha de marxar. I no val l'excusa de la confidencialitat, de la maleïda, constant opacitat que no fa per al Barça. No passa res, el club seguirà tan fort com sempre, se'n sortirà, d'aquesta nova crisi. Allà dins, recordem, s'arriba a servir i no a servir-se, s'ha de ser la dona del Cèsar en tot moment, transparent, creïble. Sincer. La compareixença sense preguntes de la premsa no fa per a la grandesa del club, és una vergonya. Ha marxat, ja sabrem el perquè, en vindran d'altres, però no cal que siguin dels seus. Ells van aconseguir el 61% dels vots, les circumstàncies s'han capgirat des del juny del 2010.