En un temps i un país en què la majo­ria creu que dimi­tir és un nom rus, penso que la decisió de San­dro Rosell es mereix, abans que res, un res­pecte. Com es merei­xen un res­pecte les raons de tipus per­so­nal que va expo­sar anit en la mul­ti­tu­dinària com­pa­rei­xença en què va esce­ni­fi­car el traspàs de poders al seu amic Josep Maria Bar­to­meu. Les ame­na­ces i els atacs greus que pugui patir ell, i espe­ci­al­ment la seva família, són un preu que entenc que no pagui la pre­sidència del Barça.

És evi­dent, però, que hi ha hagut d'altres cir­cumstàncies que l'han empès a ple­gar. La pressió a què ha estat sotmès durant els seus tres anys i mig de man­dat no ha estat pro­por­ci­o­nal als resul­tats objec­tius. No es pot negar que la seva ha estat una etapa d'èxits espor­tius i d'una gestió econòmica efi­ci­ent que ha permès reduir el deute de l'enti­tat d'una forma impor­tant.

La qüestió és, per què hi ha hagut aquesta pressió que, al final, se li ha fet insu­por­ta­ble? Ell ho ha atribuït a ene­mics inte­ri­ors i exte­ri­ors, i no ha accep­tat de bon grat la crítica essent, com va ser, el pre­si­dent més votat de la història del club. Pot­ser ha estat, jus­ta­ment, l'amplíssim suport rebut en les elec­ci­ons –un 61 per cent– el que ha pro­vo­cat que ni ell ni el seu equip se sen­tis­sin obli­gats a donar expli­ca­ci­ons en temes que, ines­pe­ra­da­ment, se'ls han aca­bat girant en con­tra. Sobre­tot perquè van fer de la trans­parència la seva ban­dera. El cas del fit­xatge de Ney­mar ha estat el des­en­ca­de­nant de la crisi ins­ti­tu­ci­o­nal amb què es troba el club i és una mos­tra de l'escassa sen­si­bi­li­tat de la junta pre­si­dida fins ahir per Rosell a l'hora d'expli­car la seva gestió. No podem obli­dar que el soci Jordi Cases deci­deix pre­sen­tar la que­re­lla perquè no se li res­pon un buro­fax en què dema­nava infor­mació sobre els famo­sos 40 mili­ons d'euros. El mateix Toni Freixa ha reco­ne­gut que va ser un error no con­tes­tar-lo. Massa tard. La infor­mació s'ha hagut d'anar extra­ient amb fòrceps, com ja havia pas­sat en d'altres casos com el de la Grada Jove, l'entrada de la mai­nada a l'estadi o la cons­trucció o remo­de­lació del Camp Nou.

Superada la sor­presa majúscula que ha supo­sat la dimissió, el fet cert és que el jutge Ruz ha admès a tràmit la que­re­lla con­tra Rosell, i que l'advo­cat de la part deman­dant ja ha anun­ciat que l'ampliarà a Josep Maria Bar­to­meu, pre­si­dent, i a Javier Faus, vice­pre­si­dent econòmic. El fet que Rosell se'n vagi, doncs, no impe­dirà que segueixi el pro­ce­di­ment judi­cial con­tra el fla­mant pre­si­dent i difícil­ment ser­virà per treure pressió al club. Segui­rem amb atenció la roda de premsa con­vo­cada per aquesta tarda cer­cant més argu­ments per enten­dre el perquè de la dimissió i el perquè de la con­tinuïtat de l'actual junta fins a final de man­dat. Men­tres­tant, els que poden fer i des­fer sense que cap soci els demani expli­ca­ci­ons ani­ran fent el caldo gros. I parlo dels que no van poder fit­xar Ney­mar.