Els pans i els peixos del Sr. Rosell

Entre la recerca de la pedra filo­so­fal i enso­pe­gar amb el corn de l'abundància, el mira­cle dels pans i dels pei­xos ens manté en el camí de l'espe­rança sense moure'ns del sofà. Per això, la seva fama ha per­du­rat al llarg dels segles i ha arri­bat fins aquesta set­mana. Dilluns, quan encara no havíem comp­tat del tot la mag­ni­tud del des­as­tre de l'apro­vació en el Con­sell de Minis­tres del diven­dres ante­rior del cobra­ment d'una llicència espor­tiva única per a tota Espa­nya, Edu­ardo Inda i Este­ban Urreiz­ti­eta tor­na­ven a demos­trar que el cap­ciró untat dels dits de la premsa de Madrid engrei­xina prou la maquinària de l'Audi­en­cia Naci­o­nal per estam­pir una altra vegada a les pàgines d'El Mundo una notícia que, com la del supo­sat informe de la poli­cia que, en plena cam­pa­nya elec­to­ral, va acu­sar els can­di­dats de CiU d'enri­quir il·lícita­ment els seus comp­tes de Suïssa, fa tot l'efecte que prové de l'engra­natge desa­jus­tat de la judi­ca­tura espa­nyola.

Creure en els mira­cles, pen­sar que la mul­ti­pli­cació de diners i de notícies és obra de la divina pro­vidència, és igno­rar d'on vénen els Reis, encara. Estem ente­sos. Però també és veri­tat que cer­car amb la raó l'espe­rança de saber demana l'esforç de moure el cer­vell del cul de la man­dra, i és tan nefast votar a con­tra­cor­rent com anar pel món amb la bena als ulls de la justícia dels nens de casa bona. No ens enganyéssim pas: al senyor Rosell no l'ha pas tom­bat una que­re­lla per una engi­nye­ria con­trac­tual que fa tota la cara de ser una obra mes­tra dels nego­cis; com tam­poc al senyor Laporta no el va pas vili­pen­diar la des­pesa d'uns exces­sos que sem­bla­ven més els efec­tes col·late­rals d'haver de bre­gar amb la diplomàcia fut­bolística que no pas altra cosa. Als dos ele­ments d'aquest tàndem mala­gua­nyat els han fet caure la mateixa massa social que té el Barça com una amis­tançada pri­vada forçada a man­te­nir les for­mes.