Responsabilitat compartida
L'aigua clara: 57 de traspàs i més de 86 en el total de l'operació. Molt bé, tant costava fer ús d'aquesta transparència que pregonen i no empren i dir-ho des del primer dia? Dit sense els seus eufemismes, ens han mentit. I ara no val parapetar-se al darrere del tarannà amable de Bartomeu per continuar com si res no hagués passat. En un món tan presidencialista com aquest, ningú ha votat Josep Maria Bartomeu. El 61% dels socis van apostar per Sandro Rosell, no pels seus companys de junta. Passats tres anys de gestió, ells han pres decisions tan polèmiques que costa creure que fossin acceptades de bon grat per la majoria del barcelonisme, malgrat que es puntuïn, gens modestos, amb un notable alt. Mentrestant, neguen l'evidència: aquesta junta ja està cremada i amortitzada, aquest grup ha de plegar, deixar pas a la gestora que convoqui noves eleccions anticipades. I, també, s'ha de cancel·lar immediatament per raons òbvies el referèndum per a la remodelació de l'estadi que tot just acabaven de convocar. Ara ha deixat de ser tema cabdal, pertoca plantejar-s'ho un altre cop en el futur. Si són ells els guanyadors del nou pas per les urnes, endavant les atxes, però hem perdut gran part de la confiança dipositada en aquesta junta, i així no es pot invertir l'exageració de 600 milions. I menys quan és evident que la votació d'abril té tot el risc de convertir-se en referèndum plebiscitari. Com succeeix en qualsevol contesa política, el soci no votarà sí o no al nou Camp Nou. Qui hi vulgui dir la seva ho farà en contra o a favor dels successors provisionals de Rosell.
També és evident que aquí ningú es pot escapar de les decisions adoptades per aquell que va ser el seu líder i referent fins dijous passat. Al cap i a la fi, aquesta directiva va redactar un codi ètic tot just arribar que no hauria ara de quedar en paper mullat. És un altre exemple de la seva constant de govern: omplir-se la boca de principis i valors i actuar en la pràctica de manera totalment incoherent al que postulaven, valgui aquí el flagrant i sagnant exemple de rendir-se al poder econòmic d'una dictadura com la qatariana, impossible de combinar amb l'esperit profundament democràtic del Barça. Els estatuts els poden habilitar, d'acord, però el seu temps de gestió ha expirat, es va exhaurir quan Rosell va optar per donar el cop de porta fent-se l'ofès. Bartomeu i companyia han de ser coherents i tocar el dos. I no cal que es preocupi ningú, no tenim cap dubte que l'equip continuarà al seu ritme, rendint completament al marge d'aquests enrenous, perquè ja ens estem acostumant al fet que els futbolistes aguantin el pes de l'entitat. Així ha estat en la millor dècada de la història mentre Laporta, Rosell, Soriano i companyia es llançaven constantment punyals, derivats de la seva tírria mútua i enormes ambicions. L'última animalada, desapercebuda enmig de tot l'enrenou, ha estat sumar forces amb els barruts del futbol espanyol demanant l'indult per al condemnat Del Nido. Això ho han fet, també, Rosell i Bartomeu en nom del Barça. Podríem discutir molt sobre el notable alt, senyor president. Un somriure afable no altera els greus fets viscuts i les decisions preses.