No eludiré el gran tema de la setmana relatiu al món del futbol. El cas és que potser m'equivoco a partir d'una visió inevitablement limitada i parcial, però hi ha diversos fets (no sé si més aviat són interpretacions o fins i tot sensacions) que em sorprenen, encara que sigui d'una manera relativa. Un és que, havent sigut el president més votat de la història del Barça, Sandro Rosell no ha generat cap onada de solidaritat un cop ha anunciat la seva dimissió. Poca simpatia he notat. Fins i tot diria que al contrari. Tant és així que bona part dels comentaris que m'han arribat valoren de manera negativa l'aportació de Rosell com a president d'un club que suposo que encara és més que un club. Ho fan amb diverses consideracions: el tracte a Johan Cruyff, que serà el que sigui però és un mite del barcelonisme; la suposada mala relació amb Guardiola donant per fet que el de Santpedor va marxar per culpa seva; el contracte inicial amb Qatar Foundation (una manera d'embrutir la samarreta blaugrana amb els diners del petroli dels jerarques que dominen un país de manera despòtica) que, a més, amagava la lletra petita que ha permès el patrocini de Qatar Always; l'estupidesa de la grada jove frustrada per les normes de seguretat dels Mossos d'Esquadra; la invocació a la seguretat amb què es va intentar que els nens (menors de vuit anys) dels socis no entressin sense entrada sense que, de fet, la solució hagi quedat gaire clara; la poca energia a l'hora de combatre les injustícies (amb diversos greuges comparatius) contra el Barça perpetrades per aquells que manen en el futbol professional a l'Estat espanyol, i evidentment, la falta de transparència i d'explicacions de moltes decisions i accions, sobretot pel que fa al cas Neymar, afegint-hi l'arrogància de l'expresident amb declaracions sobrades del tipus: “Estoy tranquilísimo.” Segur que em descuido altres consideracions negatives, entre les quals la poca gràcia de les bromes de l'home, però el cas és que Sandro Rosell hauria dilapidat en poc temps la confiança del barcelonisme. A més, ni tan sols el fet d'haver dimitit (cosa que no fa pràcticament ningú més a l'Estat espanyol i en els més diversos àmbits) fa que no se li reconegui cap mèrit o dignitat. Reforçat pel fet que tampoc no ha explicat res (això de les amenaces rebudes, i per extensió a la seva família, sembla molt vague) sense demostrar tampoc la invocada legalitat del fitxatge de Neymar, el judici sembla inapel·lable: hi ha gat amagat.

O potser tot plegat és una impressió equivocada i hi ha gent, fins i tot molta, que s'estima Rosell, que el valora positivament i que creu que no hi ha res brut en el fixatge de Neymar? Això perquè, si, en principi, només ha estat un soci qui ha presentat una querella, quin és el posicionament de la resta de socis? Potser aquesta nit al Camp Nou, a propòsit del partit entre el Barça i el Màlaga, hi haurà mostres de solidaritat a Rosell i fins i tot de suport a la junta que ara presideix Josep Maria Bartomeu. Tanmateix, aquest és un altre fet que em resulta (relativament) sorprenent: per molt que apel·li als estatuts del club, com és que Bartomeu i la resta de la junta se senten tan legitimats per continuar? Un president dimiteix presumptament per un cas (encara que l'afectat digui que no) del qual els seus col·laboradors no en són responsables o no en sabien res? També estan “tranquílisimos” per continuar fins al 2016? Com pot afirmar Bartomeu que es quedarà fins que acabi el mandat? Ningú no hi té res a dir? Què manifestaran avui els socis del Barça? Que es creuen Bartomeu i que, per tant, hi ha una mà negra i envejosa que mou els fils per fer mal al Barça? O que se senten enganyats perquè, en lloc de tenir-nos enveja, els dolents es fan un fart de riure pel que el Barça (i això no és una empresa de la directiva) pagarà finalment per Neymar? I com l'hem de veure ara, aquest jugador? Com el petard que ha esclatat a les mans de Rosell? Diria que encara hi ha pólvora.