“Vós que sou igual que nós”
Reflexionant sobre el que ha passat amb la sobtada dimissió del president Rosell, recordo les sàvies paraules emprades pels consellers de la Catalunya medieval quan s'adreçaven al rei: “Vós que sou igual que nós, però junts valem més que vós.” Un principi de democràcia segons el qual tots els socis són iguals i el president no és res més que un d'ells, com aquells que l'han triat i als qui ha de rendir comptes.
Principis únics i paraules que ens omplen d'orgull però que xoquen frontalment amb el món del futbol d'avui. Un món opac i fosc on la democràcia no existeix i la jerarquia i el dret de propietat estan per sobre de qualsevol consideració. El futbol és per definició associació i això, a diferència dels altres clubs europeus, és el que és el Barça: una societat formada per socis que tenen el dret i l'obligació de controlar la gestió de la presidència. Amb aquests valors hem d'enfrontar-nos als competidors i algun cop sembla una pesada càrrega. Hem de lluitar amb clubs dirigits per presidents o propietaris que no donen comptes a ningú i que gasten els diners amb crèdit il·limitat i amb impunitat, la qual cosa ens obliga a fer miracles per ser competitius i mantenir-nos en primera línea de joc.
Neymar és la gran promesa del firmament futbolístic, un jugador cobejat pels gran clubs europeus. El seu fixatge ha estat un gran èxit de Sandro Rosell, però no hi ha duros a quatre peles. El món és com és i la directiva del Barça havia de lluitar a mort per aconseguir el jugador, sempre que el cost de l'operació fos assumible per l'entitat (i d'això, la directiva de Sandro ha donat proves de saber-ne un munt). Tots els culers vàrem ser molt feliços de veure com l'omnipotent Florentino Pérez es quedava amb un pam de nas. Com podia ser que a ell, un ésser superior, un menestral català li passés la mà per la cara? Fins aquí podíem arribar! Ara deu ser un home molt feliç i això no és bo per a nosaltres.