Aquest dies la majoria dels mitjans de comunicació catalans ens han recordat l'entrada de les tropes franquistes a Catalunya. Aquelles mirades altives entrant pels carrers principals de pobles i ciutats i obligant la gent a victorejar i saludar amb el braç enlaire l'exèrcit guanyador. Tots sabem el que varen significar les barbaritats que es varen cometre contra el nostre país. El català, per exemple, va passar a ser de cop un dialecte del castellà que no calia estudiar ni servia per a gaire res.

També aquest final de gener els mitjans ens expliquen una altra invasió, més actual. La corrua feta de president i ministres que han passat una setmana de convenció exaltant el seu personal i fent proclames d'una sordidesa massa coneguda. Casualment, no ha trigat ni vint-i-quatre hores a fer-se públic que el una vegada més el Tribunal Suprem ha resolt contra la inversió lingüística, contra el català. També aquest dies s'han explicat alguns dels continguts dels informes (o manuals de comportament) que el Ministeri d'Afers Estrangers ha fet arribar als seus ambaixadors.

Entre altres perles, la que més o menys diu que l'existència del RCE Espanyol demostra l'espanyolitat dels catalans. Perfecte, però no són gens originals. Els militars durant dictadura de Primo de Rivera primer i els militars franquistes després ja se'l varen fer seu. Només els servia el nom. El club els importava una merda. Com sempre, tergiversant la història. L'Espanyol surt a la contra d'un club fet d'estrangers, el Barcelona, en uns moments en què aquí el sentiment de país estava en hores de baixes i el referent era l'estatal. Algun dia un expresident de l'Espanyol hauria d'explicar les pressions i amenaces de lliurar-lo a les tenebres més profundes que va rebre només d'insinuar la possibilitat de canviar el nom del club.