Ser o no ser

Aquest 2014 no és un any qual­se­vol, com tam­poc ho va ser el 1939. Pre­ci­sa­ment aquests dies els com­panys d'El Punt Avui han acon­se­guit depri­mir-me bas­tant per culpa de la sèrie
de repor­tat­ges dia­ris sobre l'ocu­pació de Cata­lu­nya per l'exèrcit fran­quista, un
gota a gota cruel de ciu­tats i pobles bom­bar­de­jats i saque­jats física­ment i ani­hi­lats cul­tu­ral­ment. Lle­gint-ho no costa massa ima­gi­nar el drama de l'exili, gent de totes les con­di­ci­ons fugint, dei­xant la família enrere i un país deso­lat i con­dem­nat al blanc i negre; que són els colors del fei­xisme, un mons­tre de set caps que encara en té algun que ens escup merda a la cara.

75 anys després els països, almenys a Europa, ja no es poden ocu­par mili­tar­ment, que no vol dir que no es puguin ocu­par en qual­se­vol cas. I en aquest punt estem. Podem aplau­dir-ho, fer-nos els ofe­sos, espe­rar o col·labo­rar en la resistència, si se'm per­met un llen­guatge revo­lu­ci­o­nari. Què farà, doncs, el FC Bar­ce­lona, ara que té un nou pre­si­dent? Si el club vol man­te­nir la seva pròpia essència, només hi ha una res­posta pos­si­ble. Ser “més que un club” sig­ni­fica mar­car clara­ment la línia entre aquells que llui­ten per la super­vivència del país i aquells que sim­ple­ment volen reduir-lo a un cen­drer folklòric. L'ambigüitat en qual­se­vol con­flicte sem­pre dóna ales al més poderós. Durant la guerra el Barça va fer una gira per Mèxic per recap­tar fons per a l'exèrcit repu­blicà. Per més fran­quis­tes i fei­xis­tes que hi hagués a Cata­lu­nya, que hi eren, l'enti­tat va deci­dir quin havia de ser el seu rol en la història i que en cap cas seria el de col·labo­ra­ci­o­nista. La seva força social va impe­dir, fins i tot, que la dic­ta­dura el liquidés o li canviés el nom pel d'España FC. Com va dir Vázquez Mon­tal­ban, va ser l'única ins­ti­tució repu­bli­cana que el fran­quisme va ser incapaç de des­truir, i no pas per manca de volun­tat.

75 anys després els crits d'“inde­pendència” al Camp Nou no són un diver­ti­mento de la cana­lla. Si Espa­nya gua­nya aquest com­bat, això tindrà con­seqüències en l'àmbit més relle­vant de tots, el de poder. Si el poder de decisió dels afers cata­lans es recen­tra­litza encara més a Madrid, no costa massa ima­gi­nar quin club hi sor­tirà gua­nyant per sobre dels altres. Així, mos­trar un suport explícit al referèndum d'auto­de­ter­mi­nació i a l'estat propi esdevé una neces­si­tat vital perquè el Barça, ara que està immers en el remolí de la glo­ba­lit­zació, man­tin­gui la seva essència fun­da­ci­o­nal. Si el Barça està al cos­tat del país, ara que el neces­sita, reforçarà la seva iden­ti­tat fins i tot en l'àmbit inter­na­ci­o­nal. Què és millor de cara al món, que et vegin al cos­tat d'aquells que llui­ten per la lli­ber­tat o com un actor pas­siu en un procés pacífic i únic al món que apel·la sim­ple­ment a la democràcia? Els gas­tats valors al final no són res al cos­tat del valor, la deter­mi­nació amb què s'actua davant d'una situ­ació límit.

75 anys després, els ris­cos de ser valent tenen un preu. Un pro­nun­ci­a­ment clara­ment polític del Barça, que és el que demana la situ­ació actual, pas­sa­ria fac­tura en els àmbits jurídics, mediàtics i econòmics, que con­trola el govern espa­nyol. Però si la dic­ta­dura no va ser capaç de liqui­dar el club, ho podrà fer el PP?