Ser o no ser

Aquest 2014 no és un any qualsevol, com tampoc ho va ser el 1939. Precisament aquests dies els companys d'El Punt Avui han aconseguit deprimir-me bastant per culpa de la sèrie
de reportatges diaris sobre l'ocupació de Catalunya per l'exèrcit franquista, un
gota a gota cruel de ciutats i pobles bombardejats i saquejats físicament i anihilats culturalment. Llegint-ho no costa massa imaginar el drama de l'exili, gent de totes les condicions fugint, deixant la família enrere i un país desolat i condemnat al blanc i negre; que són els colors del feixisme, un monstre de set caps que encara en té algun que ens escup merda a la cara.

75 anys després els països, almenys a Europa, ja no es poden ocupar militarment, que no vol dir que no es puguin ocupar en qualsevol cas. I en aquest punt estem. Podem aplaudir-ho, fer-nos els ofesos, esperar o col·laborar en la resistència, si se'm permet un llenguatge revolucionari. Què farà, doncs, el FC Barcelona, ara que té un nou president? Si el club vol mantenir la seva pròpia essència, només hi ha una resposta possible. Ser “més que un club” significa marcar clarament la línia entre aquells que lluiten per la supervivència del país i aquells que simplement volen reduir-lo a un cendrer folklòric. L'ambigüitat en qualsevol conflicte sempre dóna ales al més poderós. Durant la guerra el Barça va fer una gira per Mèxic per recaptar fons per a l'exèrcit republicà. Per més franquistes i feixistes que hi hagués a Catalunya, que hi eren, l'entitat va decidir quin havia de ser el seu rol en la història i que en cap cas seria el de col·laboracionista. La seva força social va impedir, fins i tot, que la dictadura el liquidés o li canviés el nom pel d'España FC. Com va dir Vázquez Montalban, va ser l'única institució republicana que el franquisme va ser incapaç de destruir, i no pas per manca de voluntat.

75 anys després els crits d'“independència” al Camp Nou no són un divertimento de la canalla. Si Espanya guanya aquest combat, això tindrà conseqüències en l'àmbit més rellevant de tots, el de poder. Si el poder de decisió dels afers catalans es recentralitza encara més a Madrid, no costa massa imaginar quin club hi sortirà guanyant per sobre dels altres. Així, mostrar un suport explícit al referèndum d'autodeterminació i a l'estat propi esdevé una necessitat vital perquè el Barça, ara que està immers en el remolí de la globalització, mantingui la seva essència fundacional. Si el Barça està al costat del país, ara que el necessita, reforçarà la seva identitat fins i tot en l'àmbit internacional. Què és millor de cara al món, que et vegin al costat d'aquells que lluiten per la llibertat o com un actor passiu en un procés pacífic i únic al món que apel·la simplement a la democràcia? Els gastats valors al final no són res al costat del valor, la determinació amb què s'actua davant d'una situació límit.

75 anys després, els riscos de ser valent tenen un preu. Un pronunciament clarament polític del Barça, que és el que demana la situació actual, passaria factura en els àmbits jurídics, mediàtics i econòmics, que controla el govern espanyol. Però si la dictadura no va ser capaç de liquidar el club, ho podrà fer el PP?