Reserves
La recerca de la veritat, que és el negociat dels periodistes per més que en discrepin relativistes, militants i barruts, és tasca feixuga, que el camí està empedrat de tifes i mentides, i ni esquivant-les totes hi ha garantia que escampi la boira. Mirin, si no, aquests afers que ara monopolitzen la informació esportiva fins al punt que hem deixat de discutir de futbol: la majoria dels mortals només podem parlar d'aquestes guerres fredes que poden assolir punts d'ebullició com la crisi dels míssils cubans o la resolta amb el cap de Rosell basant-nos en el que sentim o llegim, sense coneixement de primera mà. No parlo del detall del fitxatge de la discòrdia, que va acabar aflorant, tal com toca, sinó de les suposades maniobres conspiratives dels uns contra els altres i els altres contra els uns. I no dubto que hi ha joc subterrani, perquè per fer-se una idea afinada de l'altura moral dels dirigents futbolers només cal remetre's als esforços del dimitit i la resta no dimitida de la seva junta per amagar el cost de Neymar, o als negocis amb Qatar, Azerbaidjan i derivats, o a la condemna ara ratificada tot i que rebaixada a Núñez, o a la corporativista petició d'indult per a Del Nido. El que vull dir és que ni la gran majoria de vostès ni jo sabem del cert gairebé res sobre el detall del joc subterrani, més enllà de fer cas d'informacions de periodistes que han d'usar inevitablement fonts anònimes. Només podem dir coses que ens expliquen, i això si creiem que les fonts anònimes són bones i parlen amb coneixement de primera mà.
No passa el mateix quan parlem dels futbolistes, que, amb els ets i uts que vulguin, són els més honestos del circ, si més no dins del camp i mentre dura el partit, i que les maniobres les efectuen sobre la gespa, amb llum, taquígrafs i milers de càmeres escrutant-los. Hi ha periodistes que, sigui pel costum de tractar amb dirigents i altres espècies de la mateixa altura moral o perquè se'ls ha encomanat la vilesa, llancen acusacions falses alegrement als futbolistes. Per exemple, a Messi, de qui, aprofitant-ne la lesió, es va dir i repetir fins que quasi ens ho vam creure que maquinava reservar-se per al mundial, retret escopit sense tenir en compte ni el tarannà del 10 –que fa anys que sabem que no es reserva ni en els amistosos– ni tampoc que l'acusació, amb la mateixa falta de fonaments, es podria fer extensiva a qualsevol que vulgui anar al Brasil, d'Iniesta a CR7, un altre incapacitat genèticament per reservar-se. Però amb Messi ni vostès ni jo hem de parlar basant-nos en el que ens expliquen. Sí, ha calgut esperar uns mesos, que ja dic que la veritat és esquiva, però ja és aquí, i cristal·lina. Des que va tornar, Messi ha jugat cinc partits, tres de titular, en què ha fet quatre gols i quatre assistències i ha ofert vertiginosos recitals d'adrenalina, astúcia, velocitat i visió panoràmica. A Messi, aquesta és la veritat, és Martino l'únic que el reserva, amb immillorable criteri, quan, com dimecres, el peix està venut i plou a bots i barrals i cal pensar no en el mundial, sinó en el proper partit, no fos cas que se'ns refredi.
