Escric aquest article sota els efectes eufòrics d'haver fet La Mitja de Granollers. Han passat unes hores i començo a sentir els cruiximents, però segueixo hipnotitzada per la substància que diuen que segregues en aquests casos i en d'altres. Però avui no parlaré de química, marques, disfresses de corredors, ni d'atuells per rebaixar 30 segons el temps. Parlaré d'una cosa tan fabulosa com és l'atmosfera, allò que veus, allò que sents. Cada cursa és diferent, cada grup de gent que t'envolta gambant, cada crit d'ànim és diferent. Compartir aquestes sensacions avui és una manera d'explicar(-me) aquesta dèria, d'homenatjar tots els qui ahir es van vestir de curt (no se m'abriguin tant, que era dia de córrer de curt) per fer El Quart o La Mitja; i sobretot, sobretot, és una manera de reconèixer la tasca de tots els qui organitzen i animen aquesta gran Mitja de Granollers. La més gran.

El relat d'aquestes sensacions ha d'estar encapçalat per un mot: “festa”. L'ambient al carrer fa d'aquesta Mitja una festa: els trams de nucli urbà de les Franqueses, el pas pel centre de la Garriga i el seu fantàstic passeig i, evidentment, l'arribada a Granollers: uns dos quilòmetres de recta en què la cridòria del públic porta els corredors. Cadascú, en aquest tram, busca la seva colleta: la meva era a la Fonda Europa (cap i casal del Vallès Oriental), esperant-me, homenatjant-me i homenatjant-se amb uns peus de porc i unes costelles de xai. Els esperits de Pla i Xammar se'ls miraven, als entaulats i als corredors exhausts, rient per sota el nas. Acompanyants de corredors, ja poden anotar l'esmorzar de forquilla per l'any que ve. L'animació està feta de les bandes que toquen al llarg del recorregut, dels crits de suport (n'hi ha de per riure: “Va, aprofiteu que ha punxat el negre!”), de quan et diuen “va, Anna!” (cada dorsal porta el teu nom), de les curiositats (la dona que s'esglaia davant dels atletes extenuats, un corredor que fa una foto amb el mòbil...), dels infants que et xoquen la mà... Sabeu el que és això? L'energia que donen? Potser aquests infants algun dia correran La Mitja que sempre han vist, com jo sempre havia vist la cursa de festa major que feien i fan al poble de l'àvia, a Òrrius. Ahir corria amb un buf d'Òrrius al cap. Una Mitja també són els homenatges personals, els pensaments íntims. I les trobades fortuïtes, entre la gentada, que també demostren per què això és una festa: la Sílvia i la Gavina que surten a veure la cursa; en Serra que la corre, per segon any, amb la mirada posada a la Marató de Barcelona; una altra Sílvia que corre com un llamp i avui fa un mer entrenament per a la Marató; la família Sunyol, encapçalada pel cap de la tribu, en Martí, animant al capdamunt del passeig de la Garriga amb una estelada... Creues la meta estarrufada per la teva èpica personal. És la teva i ja n'hi ha prou. A la cua de l'aigua, algú diu: “Quina gent més ben parida aquí!” Després de 21 quilòmetres, encara somric.