Escric aquest arti­cle sota els efec­tes eufòrics d'haver fet La Mitja de Gra­no­llers. Han pas­sat unes hores i començo a sen­tir els crui­xi­ments, però segueixo hip­no­tit­zada per la substància que diuen que segre­gues en aquests casos i en d'altres. Però avui no par­laré de química, mar­ques, dis­fres­ses de cor­re­dors, ni d'atu­ells per rebai­xar 30 segons el temps. Par­laré d'una cosa tan fabu­losa com és l'atmos­fera, allò que veus, allò que sents. Cada cursa és dife­rent, cada grup de gent que t'envolta gam­bant, cada crit d'ànim és dife­rent. Com­par­tir aques­tes sen­sa­ci­ons avui és una manera d'expli­car(-me) aquesta dèria, d'home­nat­jar tots els qui ahir es van ves­tir de curt (no se m'abri­guin tant, que era dia de córrer de curt) per fer El Quart o La Mitja; i sobre­tot, sobre­tot, és una manera de reconèixer la tasca de tots els qui orga­nit­zen i ani­men aquesta gran Mitja de Gra­no­llers. La més gran.

El relat d'aques­tes sen­sa­ci­ons ha d'estar encapçalat per un mot: “festa”. L'ambi­ent al car­rer fa d'aquesta Mitja una festa: els trams de nucli urbà de les Fran­que­ses, el pas pel cen­tre de la Gar­riga i el seu fantàstic pas­seig i, evi­dent­ment, l'arri­bada a Gra­no­llers: uns dos quilòmetres de recta en què la cridòria del públic porta els cor­re­dors. Cadascú, en aquest tram, busca la seva colleta: la meva era a la Fonda Europa (cap i casal del Vallès Ori­en­tal), espe­rant-me, home­nat­jant-me i home­nat­jant-se amb uns peus de porc i unes cos­te­lles de xai. Els espe­rits de Pla i Xam­mar se'ls mira­ven, als entau­lats i als cor­re­dors exhausts, rient per sota el nas. Acom­pa­nyants de cor­re­dors, ja poden ano­tar l'esmor­zar de for­qui­lla per l'any que ve. L'ani­mació està feta de les ban­des que toquen al llarg del recor­re­gut, dels crits de suport (n'hi ha de per riure: “Va, apro­fi­teu que ha pun­xat el negre!”), de quan et diuen “va, Anna!” (cada dor­sal porta el teu nom), de les curi­o­si­tats (la dona que s'esglaia davant dels atle­tes exte­nu­ats, un cor­re­dor que fa una foto amb el mòbil...), dels infants que et xoquen la mà... Sabeu el que és això? L'ener­gia que donen? Pot­ser aquests infants algun dia cor­re­ran La Mitja que sem­pre han vist, com jo sem­pre havia vist la cursa de festa major que feien i fan al poble de l'àvia, a Òrrius. Ahir cor­ria amb un buf d'Òrrius al cap. Una Mitja també són els home­nat­ges per­so­nals, els pen­sa­ments íntims. I les tro­ba­des fortuïtes, entre la gen­tada, que també demos­tren per què això és una festa: la Sílvia i la Gavina que sur­ten a veure la cursa; en Serra que la corre, per segon any, amb la mirada posada a la Marató de Bar­ce­lona; una altra Sílvia que corre com un llamp i avui fa un mer entre­na­ment per a la Marató; la família Sunyol, encapçalada pel cap de la tribu, en Martí, ani­mant al cap­da­munt del pas­seig de la Gar­riga amb una este­lada... Cre­ues la meta estar­ru­fada per la teva èpica per­so­nal. És la teva i ja n'hi ha prou. A la cua de l'aigua, algú diu: “Quina gent més ben parida aquí!” Després de 21 quilòmetres, encara som­ric.