Que Pete Mickeal hagi tor­nat a les pis­tes és, sens dubte, una de les notícies de l'arren­cada del 2014. Dilluns que ve farà un any que va ser esco­llit unànime­ment MVP en l'última copa i, en aquests 365 dies, l'aler nord-ame­ricà ha vis­cut un còctel de sen­sa­ci­ons variat i tre­men­da­ment extrem. Del cel a l'infern. De la fos­cor a l'espe­rança. I de l'espe­rança a la rea­li­tat actual, com­pe­tint com un pro­fes­si­o­nal més a les files de la UCAM Múrcia, que hi ha apos­tat fort un cop rebut el vis­ti­plau mèdic. Un aspecte que, en el cas del Barça, con­ti­nua sense veure's gens clar, com va adme­tre Joan Creus la set­mana pas­sada de forma tan breu com taxa­tiva: “Pels met­ges del nos­tre club, Pete Mickeal no és ara un juga­dor apte per jugar.” Des­co­nec si els infor­mes dels uns i dels altres són dife­rents o si hi ha volun­tats dife­rents a l'hora d'enca­rar el risc. L'única cons­ta­tació és que l'aler de Rock Island juga amb apa­rent nor­ma­li­tat fins ara. Però també ho va fer el dia del Mac­cabi, un parell de dies abans de tor­nar a tenir el trom­bo­em­bo­lisme pul­mo­nar.

Però la meva reflexió no té cap intenció d'espe­cu­lar sobre un estat de salut –ni de bon tros–, sinó sobre la seva incidència real en el joc d'un equip amb ambi­ci­ons de mirar cap amunt. A cop d'ull i super­fi­ci­al­ment, impac­ten les xifres de Mickeal en els tres pri­mers par­tits: 14,3 punts, 5 rebots, 2 recu­pe­ra­ci­ons i 10,3 de valo­ració en 32 minuts de mit­jana. Regis­tres noto­ris per a algú que ha estat deu mesos sense com­pe­tir al màxim nivell. Si es rasca una mica més, es veurà que els regis­tres no són tan bri­llants. A banda de llançar a cis­te­lla més que ningú al Múrcia (14,3 tirs de mit­jana), ho fa amb una baixa efec­ti­vi­tat: 17% en tri­ples (1/6) i 41% en tirs de 2 (15/37). I, el pit­jor de tot ple­gat, l'equip no només no ha gua­nyat des de la seva arri­bada (0-3), sinó que amb dues der­ro­tes ha estat fent el ridícul. Per­dent de pallissa (-36 tots dos) i sense exhi­bir com­pe­ti­ti­vi­tat. De fet, ja esta­ria en plaça de des­cens si no hagués estat per la der­rota in extre­mis de l'Estu­di­an­tes.

Lògica­ment, que l'equip i el club esti­guin per­duts –pel mig, també hi ha hagut un relleu a la ban­queta– no és culpa exclu­siva de Mickeal. Només fal­ta­ria. Però la seva arri­bada pot haver espat­llat l'equi­li­bri a la plan­ti­lla –peces com Jordi Gri­mau han per­dut molt de pes i cada set­mana o Wood o Scott (els dos extra­co­mu­ni­ta­ris) han de que­dar fora de l'acta per fer lloc a Mickeal–, amb la seva fal·lera per apro­fi­tar el boom mediàtic del fit­xatge. Els pri­mers dies van ser fructífers i tota la pro­moció feta va situar el club en la pri­mera línia del pano­rama espor­tiu esta­tal. Però un cop pas­sada l'efer­vescència ini­cial, és obvi que l'arri­bada de Mickeal no ha estat el revul­siu espor­tiu espe­rat. De l'acord subs­crit el mes pas­sat, l'únic que n'està tra­ient ren­di­ment és el juga­dor, que a Múrcia té un apa­ra­dor idoni per exhi­bir la seva recu­pe­ració. Tant en quota de tirs i pro­ta­go­nisme com de minuts. I, després del Múrcia-Her­ba­life del 16 de febrer, després de la copa, que­darà lliure per fit­xar per qui vul­gui. Pot­ser per algun equip de Top 16, que tenen temps per ins­criure juga­dors fins al 27, a l'inici de la segona volta. És l'única escletxa que li queda a Mickeal per anar a un equip top euro­peu. En la lliga Endesa, i des del 31 de gener, no pot jugar amb ningú més que el Múrcia. Res del Madrid, amb qui se'l rela­ci­o­nava inten­ci­o­na­da­ment –i ell s'hi ave­nia–, de ben segur per inqui­e­tar el Barça.

Si final­ment es queda a Múrcia –hi ha una opció de pròrroga fins a final de curs–, haurà de reas­sig­nar el rol, adap­tar-lo a les neces­si­tats col·lec­ti­ves. I no a la inversa, com ha fet fins ara. No tants minuts i de més qua­li­tat –Panko va des­tros­sar-lo dis­sabte en el seu cara a cara– per tal d'evi­tar que el reforç més impor­tant de la història del Múrcia acabi con­ver­tint-se en un fit­xatge enve­ri­nat.