L'equip i l'individu
De l'acord subscrit el mes passat, l'únic que n'està traient rendiment és el jugador
Que Pete Mickeal hagi tornat a les pistes és, sens dubte, una de les notícies de l'arrencada del 2014. Dilluns que ve farà un any que va ser escollit unànimement MVP en l'última copa i, en aquests 365 dies, l'aler nord-americà ha viscut un còctel de sensacions variat i tremendament extrem. Del cel a l'infern. De la foscor a l'esperança. I de l'esperança a la realitat actual, competint com un professional més a les files de la UCAM Múrcia, que hi ha apostat fort un cop rebut el vistiplau mèdic. Un aspecte que, en el cas del Barça, continua sense veure's gens clar, com va admetre Joan Creus la setmana passada de forma tan breu com taxativa: “Pels metges del nostre club, Pete Mickeal no és ara un jugador apte per jugar.” Desconec si els informes dels uns i dels altres són diferents o si hi ha voluntats diferents a l'hora d'encarar el risc. L'única constatació és que l'aler de Rock Island juga amb aparent normalitat fins ara. Però també ho va fer el dia del Maccabi, un parell de dies abans de tornar a tenir el tromboembolisme pulmonar.
Però la meva reflexió no té cap intenció d'especular sobre un estat de salut –ni de bon tros–, sinó sobre la seva incidència real en el joc d'un equip amb ambicions de mirar cap amunt. A cop d'ull i superficialment, impacten les xifres de Mickeal en els tres primers partits: 14,3 punts, 5 rebots, 2 recuperacions i 10,3 de valoració en 32 minuts de mitjana. Registres notoris per a algú que ha estat deu mesos sense competir al màxim nivell. Si es rasca una mica més, es veurà que els registres no són tan brillants. A banda de llançar a cistella més que ningú al Múrcia (14,3 tirs de mitjana), ho fa amb una baixa efectivitat: 17% en triples (1/6) i 41% en tirs de 2 (15/37). I, el pitjor de tot plegat, l'equip no només no ha guanyat des de la seva arribada (0-3), sinó que amb dues derrotes ha estat fent el ridícul. Perdent de pallissa (-36 tots dos) i sense exhibir competitivitat. De fet, ja estaria en plaça de descens si no hagués estat per la derrota in extremis de l'Estudiantes.
Lògicament, que l'equip i el club estiguin perduts –pel mig, també hi ha hagut un relleu a la banqueta– no és culpa exclusiva de Mickeal. Només faltaria. Però la seva arribada pot haver espatllat l'equilibri a la plantilla –peces com Jordi Grimau han perdut molt de pes i cada setmana o Wood o Scott (els dos extracomunitaris) han de quedar fora de l'acta per fer lloc a Mickeal–, amb la seva fal·lera per aprofitar el boom mediàtic del fitxatge. Els primers dies van ser fructífers i tota la promoció feta va situar el club en la primera línia del panorama esportiu estatal. Però un cop passada l'efervescència inicial, és obvi que l'arribada de Mickeal no ha estat el revulsiu esportiu esperat. De l'acord subscrit el mes passat, l'únic que n'està traient rendiment és el jugador, que a Múrcia té un aparador idoni per exhibir la seva recuperació. Tant en quota de tirs i protagonisme com de minuts. I, després del Múrcia-Herbalife del 16 de febrer, després de la copa, quedarà lliure per fitxar per qui vulgui. Potser per algun equip de Top 16, que tenen temps per inscriure jugadors fins al 27, a l'inici de la segona volta. És l'única escletxa que li queda a Mickeal per anar a un equip top europeu. En la lliga Endesa, i des del 31 de gener, no pot jugar amb ningú més que el Múrcia. Res del Madrid, amb qui se'l relacionava intencionadament –i ell s'hi avenia–, de ben segur per inquietar el Barça.
Si finalment es queda a Múrcia –hi ha una opció de pròrroga fins a final de curs–, haurà de reassignar el rol, adaptar-lo a les necessitats col·lectives. I no a la inversa, com ha fet fins ara. No tants minuts i de més qualitat –Panko va destrossar-lo dissabte en el seu cara a cara– per tal d'evitar que el reforç més important de la història del Múrcia acabi convertint-se en un fitxatge enverinat.