No cal entretenir-se gaire a descriure l'apagada general que va conduir el Barça dissabte a regalar un partit a un rival inferior, a entregar a fons perdut el lideratge d'aquesta lliga als rivals directes i, com admetia el mateix Tata Martino després, a deixar escapar un trosset del campionat. Poquíssimes coses d'aquest episodi concorden amb el Barça d'aquesta temporada. No concorden els tres gols encaixats amb la mitjana de 0,6 per partit que tenia l'equip abans, ni amb els 11 de 21 partits que havia tancat amb la porteria a zero, ni tan sols amb la mitjana golejadora d'un València (1,5) en hores molt baixes. No concorda la categoria de jugadors com ara Busquets, Valdés, Piqué, Alves i Alba amb l'striptease que els va deixar amb les vergonyes a l'aire en horari infantil. No concorda que sigui el València qui marqui a l'estil Barça, amb vint tocs de porteria a porteria com ho va fer en el segon gol. I tampoc la falta de reacció final amb un equip que feia dos anys que no perdia davant dels seus.

L'única concordança és el partit de l'Amsterdam Arena contra l'Ajax. Un Barça ja classificat (Champions), un partit quasi de tràmit, un rival minimitzat... i una derrota inesperada amb una imatge terrorífica. El Barça no té ni la fam ni la gasolina per voler imposar-se en cada un dels 90 minuts de cada un dels 60 partits que tindrà la temporada. Això és justificable. El que no es pot permetre un equip que aspira a tot és aturar-se quan hi ha alguna cosa important en joc. Perquè quan un Ferrari s'atura, fins i tot les tortugues corren més. Això és el que va fer el Barça de Rijkaard després de París i entre el Sevilla (supercopa), l'Inter de Porto Alegre (mundial), el Liverpool (Champions), el Getafe (copa) i el Madrid (lliga) se'l van cruspir del tot.

Sobren paraules per qualificar la colossal desbandada de dissabte a la gespa i també a la zona mixta. No val la pena. Només cal fer-se una pregunta. Tanquem capítol o donem per acabat el llibre?