Laporta és una d'aque­lles per­so­nes que sem­bla que hagi de fer bona la dita geni i figura, fins a la sepul­tura. Sopant amb ell, en com­pa­nyia d'un reduït grup d'amics, Laporta –Jan per als amics– s'eri­geix com una autèntica força de la natura. Cap­tiva, xerra sense mati­sos, no dis­fressa fílies ni fòbies. En Jan és expan­siu, directe, clar. Tot en ell sem­bla sense mesura, tot sem­bla pos­si­ble, tot sem­bla fins i tot fàcil. És de vida, de viure la vida amb ritme, sense reser­ves. Com­bina a parts iguals un bar­ce­lo­nisme apas­si­o­nat amb un cata­la­nisme de pedra picada. Parla bé del pre­si­dent Mas i elo­gi­o­sa­ment d'Oriol Jun­que­ras. I afirma repe­ti­da­ment “la sort que té el país de comp­tar amb aquests dos líders”.

La política, en qual­se­vol cas, no és el futur de Laporta. El pre­si­dent de més èxit de la història del bar­ce­lo­nisme pre­sen­tarà les seves cre­den­ci­als per tor­nar a pre­si­dir el Barça. La decisió ja la té presa de fa dies, molt abans de la tèrbola dimissió de San­dro Rosell. Del ja expre­si­dent Rosell en parla amb con­tundència. I del seu subs­ti­tut, Josep Maria Bar­to­meu, en té una opinió molt simi­lar. Són vells cone­guts i anta­go­nis­tes. Bar­to­meu va sor­tir de la junta (de Laporta) brus­ca­ment. En va tor­nar amb la victòria incon­tes­ta­ble de San­dro Rosell sobre les cen­dres d'un lapor­tisme ofe­gat per les divi­si­ons inter­nes i sotmès a un descrèdit bru­tal. I ara, cai­gut Rosell, Bar­to­meu ha here­tat la corona anun­ci­ant que no pensa con­vo­car elec­ci­ons perquè se sent legi­ti­mat per esgo­tar el man­dat i con­ti­nuar fins al 2016.

En tot cas, veu­rem com evo­lu­ci­ona la tem­po­rada. La lliga es com­plica i en la Cham­pi­ons ens espera un Manc­hes­ter City que amenaça d'emu­lar el Bayern de la dar­rera lliga de cam­pi­ons, l'equip que va cer­ti­fi­car l'ocàs del Barça de les sis copes. Tant de bo no sigui així!; ara bé, tots sabem que el Barça ja no és l'equip que ate­mo­ria Europa. Fa pocs anys cri­da­ven espa­or­dits davant del Barça, com si vin­gues­sin els Huns d'Àtila. Ara s'espera el Barça amb ganes. Se li té res­pecte, és l'equip de Messi i té una columna ver­te­bral de lle­genda. Però no espanta. El temps no passa en va per a ningú. Aquells juga­dors que fa uns anys enci­sa­ven, ara viuen de renda; amb una com­ple­xi­tat afe­gida que hipo­teca qual­se­vol nou pro­jecte: una cam­pa­nya de reno­va­ci­ons a cop de talo­nari. I aquesta és una càrrega que pesarà com una llosa a la junta actual. Ney­mar és un bon juga­dor, cert. Però és el millor davan­ter del món o tal vegada el més deter­mi­nant? Tots sabem la res­posta, com tots ara sabem que el preu que en vam pagar –sense entrar en l'entre­llat dels con­trac­tes– fa fere­dat.

I si aquest equip deixa de figu­rar entre els millors equips del món, què pot pas­sar amb un Messi que no manté pre­ci­sa­ment un idil·li amb l'actual junta? Si Messi no dis­posa d'un gran equip, si sent que els títols comen­cen a pas­sar de llarg, si a més hi afe­gim la relació enve­ri­nada que s'ha ges­tat amb el club, no és lògic que ens assal­tin els dub­tes sobre el futur del millor juga­dor del món?

Veu­rem si la junta de Bar­to­meu pot aca­bar el man­dat. Si els resul­tats espor­tius acom­pa­nyen, és molt pro­ba­ble. Si el Barça accen­tua el seu ocàs, més que una teme­ri­tat seria un cal­vari. I en aquest esce­nari s'obre un ampli ven­tall de pos­si­bi­li­tats. Hi serà Bene­dito, els hereus de l'actual junta, i algun altre can­di­dat. I també hi serà Laporta, segur, que a diferència de la resta no neces­sita cap carta de pre­sen­tació. Laporta és rauxa, deter­mi­nació, cata­la­nisme i l'avala una pre­sidència d'èxits espor­tius inqüesti­o­na­bles. Amb els temps que cor­ren podria fer furor.