Laporta és una d'aquelles persones que sembla que hagi de fer bona la dita geni i figura, fins a la sepultura. Sopant amb ell, en companyia d'un reduït grup d'amics, Laporta –Jan per als amics– s'erigeix com una autèntica força de la natura. Captiva, xerra sense matisos, no disfressa fílies ni fòbies. En Jan és expansiu, directe, clar. Tot en ell sembla sense mesura, tot sembla possible, tot sembla fins i tot fàcil. És de vida, de viure la vida amb ritme, sense reserves. Combina a parts iguals un barcelonisme apassionat amb un catalanisme de pedra picada. Parla bé del president Mas i elogiosament d'Oriol Junqueras. I afirma repetidament “la sort que té el país de comptar amb aquests dos líders”.

La política, en qualsevol cas, no és el futur de Laporta. El president de més èxit de la història del barcelonisme presentarà les seves credencials per tornar a presidir el Barça. La decisió ja la té presa de fa dies, molt abans de la tèrbola dimissió de Sandro Rosell. Del ja expresident Rosell en parla amb contundència. I del seu substitut, Josep Maria Bartomeu, en té una opinió molt similar. Són vells coneguts i antagonistes. Bartomeu va sortir de la junta (de Laporta) bruscament. En va tornar amb la victòria incontestable de Sandro Rosell sobre les cendres d'un laportisme ofegat per les divisions internes i sotmès a un descrèdit brutal. I ara, caigut Rosell, Bartomeu ha heretat la corona anunciant que no pensa convocar eleccions perquè se sent legitimat per esgotar el mandat i continuar fins al 2016.

En tot cas, veurem com evoluciona la temporada. La lliga es complica i en la Champions ens espera un Manchester City que amenaça d'emular el Bayern de la darrera lliga de campions, l'equip que va certificar l'ocàs del Barça de les sis copes. Tant de bo no sigui així!; ara bé, tots sabem que el Barça ja no és l'equip que atemoria Europa. Fa pocs anys cridaven espaordits davant del Barça, com si vinguessin els Huns d'Àtila. Ara s'espera el Barça amb ganes. Se li té respecte, és l'equip de Messi i té una columna vertebral de llegenda. Però no espanta. El temps no passa en va per a ningú. Aquells jugadors que fa uns anys encisaven, ara viuen de renda; amb una complexitat afegida que hipoteca qualsevol nou projecte: una campanya de renovacions a cop de talonari. I aquesta és una càrrega que pesarà com una llosa a la junta actual. Neymar és un bon jugador, cert. Però és el millor davanter del món o tal vegada el més determinant? Tots sabem la resposta, com tots ara sabem que el preu que en vam pagar –sense entrar en l'entrellat dels contractes– fa feredat.

I si aquest equip deixa de figurar entre els millors equips del món, què pot passar amb un Messi que no manté precisament un idil·li amb l'actual junta? Si Messi no disposa d'un gran equip, si sent que els títols comencen a passar de llarg, si a més hi afegim la relació enverinada que s'ha gestat amb el club, no és lògic que ens assaltin els dubtes sobre el futur del millor jugador del món?

Veurem si la junta de Bartomeu pot acabar el mandat. Si els resultats esportius acompanyen, és molt probable. Si el Barça accentua el seu ocàs, més que una temeritat seria un calvari. I en aquest escenari s'obre un ampli ventall de possibilitats. Hi serà Benedito, els hereus de l'actual junta, i algun altre candidat. I també hi serà Laporta, segur, que a diferència de la resta no necessita cap carta de presentació. Laporta és rauxa, determinació, catalanisme i l'avala una presidència d'èxits esportius inqüestionables. Amb els temps que corren podria fer furor.