Fa l'efecte que hi ha gent que no ha fet els deures i, per això, creix el malestar latent, l'aficionat s'absté d'anar a l'estadi, minva la confiança i el recel marca l'actual estat d'ànim. Tot plegat, abans d'atacar l'hora de la veritat. Sembla que el Barça hagi funcionat per inèrcia des de l'era triomfal emparat en la immensa qualitat del seu vestidor i que l'expresident i els professionals encarregats de planificar, d'avançar-se a la jugada de la renovació, s'hagin adormit del tot. S'hi estava tan bé gronxat als llorers heretats... Afrontem el tram final de temporada exactament igual, amb el mateix ai al cor viscut després de caure amb estrèpit contra el Bayern. Diríem que no s'ha mogut cap fulla, malgrat els retocs realitzats i que bàsicament es concentren en el propagandístic fitxatge de Neymar, a qui Rosell va captar per marcar distàncies respecte als predecessors. Tant de bo ens equivoquem, però quan enguany comencin a petar seques, la gent no escridassarà els futbolistes, sinó que assenyalarà la gent de la llotja i la direcció tècnica, i els acusarà d'haver estat incapaços de planificar un futur d'èxit, de continuïtat i efectiva evolució del model. Tothom sap que no es pot guanyar sempre, però amb aquest equip, convenientment reforçat, rejovenit, retocat, encara quedava i queda molta alegria per viure. Però sembla que no, que no hi ha prou criteri ni visió, que han preferit passar a la posteritat per la mania de refer l'estadi a preu d'or abans que treballar les prioritats esportives com calia. Aquesta directiva és hereva d'una manera d'aparentar molt semblant al nuñisme, especialista a buscar excuses i aixoplugar-se en escuts o números quan les pífies esportives eren evidents. Ara Bartomeu retocarà la directiva per semblar que canvia i endavant les atxes. Imatge de cara a la galeria, poca substància.

Convenia anticipar-se cinc jugades com si visquessin una contínua partida d'escacs, i no ho han sabut fer perquè les seves prioritats són unes altres. Aquest immobilisme, aquesta dissimulada incapacitat i aquesta autocomplaença prou coneguda, només han aconseguit que ara el Barça ja no sigui favorit de res, que es parli de revalidar triomfs amb la boca petita i que es dubti de futbolistes indubtables, sigui per talent o compromís amb la causa blaugrana. Ells només han de jugar, ser motivats i preparats per rendir al màxim, però són altres els que han de fixar les millors condicions, mantenir la base sòlida d'aquesta aspiració. I no ho han fet. I dubtem d'ells, de la seva capacitat, malgrat que amaguin l'ou i despistin al darrere de tanta premsa amiga que els menja a la mà per un vassallatge mai prou explicat al gran públic. Ara els de sempre tornen a repartir carnets entre mals o bons barcelonistes, segons estiguis o no d'acord amb els seus interessos, que no arguments. Igual que Núñez. Malament rai: potser ens demanen que tornem enrere a la mediocritat en un salt de 30 anys, com si no haguéssim acabat de viure els millors anys del Barça i no n'haguéssim après res. L'equip és gran, però ells són molt, molt fluixos, com ho demostra tanta feina per fer que no han sabut afrontar, que han deixat córrer quan tocava arremangar-se.