No sé en quina nit d'eufòria (o borratxera) barcelonista se li va acudir, a la junta directiva del Barça, el projecte de remodelació i ampliació del Camp Nou, de manera que aquest passaria de tenir 99.786 seients a 105.000. El cas és que, pel que fa a aquest projecte, hi haurà un referèndum (sense impediments) el pròxim 5 o 6 d'abril, depenent de si l'equip juga a l'estadi el dissabte o el diumenge d'aquell cap de setmana. No sé si d'aquí a un parell de mesos, en funció de com jugui el Barça o de la seva situació en la lliga en un moment en què la competició estarà força avançada i espero que emocionant sense que el meu equip estigui descartat de cara al títol, s'haurà produït un gir pel que fa a l'assistència de públic al Camp Nou. La directiva bé ho deu esperar, perquè en aquella jornada el Barça s'enfrontarà amb el Betis, que, malgrat que tingui seguidors a la ciutat, no és precisament un d'aquells equips que fan omplir, i potser encara menys aquesta temporada, en què, si tampoc fan un gir, continuaran a la cua o en posicions destinades al descens. Tant se val: no és un despropòsit plantejar l'ampliació del camp en un moment en què es perden espectadors en cada partit? A quina demanda respon aquesta remodelació? Reconec que una decisió com aquesta no pot ser conjuntural, en funció de si va més o menys gent al camp durant unes setmanes, però em fa la sensació que, a banda que hi puguin haver interessos en joc, el projecte correspon a una hipotètica demanda de fa un parell o tres de temporades, quan el Camp Nou gairebé s'omplia cada partit per veure-hi jugar el Barça de Pep Guardiola. El temps ha passat, i també moltes coses.

Guardiola ho tenia claríssim: als socis del Barça, encara que no deixin de ser-ho pel fet que no disfrutin del joc de l'equip, se'ls ha d'oferir espectacle si es vol que vagin a l'estadi. I encara més: l'espectacle ha de ser bo durant tot el partit, de manera que l'esforç per aconseguir-lo ha de continuar encara que es guanyi per 4 a 0. Resulta, però, que aquest no és un plantejament només estètic, sinó de provada eficàcia. Aquesta és l'actitud amb la qual es guanya i es fa disfrutar. En canvi, com es va comprovar dissabte contra el València, ni es guanya ni es fa disfrutar si es juga passablement bé mitja horeta, només es marca un gol i després es baixa la guàrdia. Tampoc convenç que, amb un ajut arbitral decisiu que fa una mica de vergonya –i fins i tot sap greu perquè perjudica un equip tan estimable com la Real Sociedad–, es guanyi jugant sense ritme i inspiració per 2 a 0 en el partit d'anada de la semifinal de la copa. Així és que en cada fornada es perd un pa. El cas és que si s'ha reduït el nombre d'espectadors al Camp Nou deu ser per alguna cosa que no és necessàriament allò que suposa Dani Alves, que va declarar aquesta burrada al final del matx contra la Real: “Els que no vénen a l'estadi no són tan culers com diuen.” A banda del fet que ell mateix hauria de reflexionar sobre perquè ha perdut tanta finesa centrant, Dani Alves és incapaç de fer cap autocrítica sobre el joc de l'equip? Aquest, però, no és el problema. El problema és que, en un moment de crisi institucional (o no ho és la dimissió de Rosell abans de partir cap a Londres?) i de joc de l'equip, els capitans o aquells jugadors més emblemàtics no diguin res. No n'han de dir res Puyol, Xavi, Iniesta, el loquaç Piqué i fins i tot el mut Messi? Han de cedir la paraula a l'eixelebrat de Dani Alves? Ningú es mulla? Ningú anima? Ningú explica res? D'altra banda, abstenint-se progressivament d'anar al camp, els socis del Barça estan parlant? En certa manera sí, expressen una certa desil·lusió. A més, estranya que aquells que hi continuen anant no es manifestin en relació amb tota aquesta crisi. A què es deu tanta indiferència? En aquest mutisme general, l'únic que parla pels descosits, sense que això comporti que digui res o que acabi d'explicar res, és el nou president a qui li encanta trobar-se amb tots els mitjans de comunicació.