Crec que ja tots tenim assumides les lliçons de democràcia que Londres ha donat a Madrid pel que fa al tractament dels casos d'Escòcia i Catalunya, però encara hi ha lloc per a la sorpresa i l'admiració, també en l'àmbit esportiu.

Posem-nos a lloc, per entendre-ho tot plegat. Falta poc menys de mig any per al referèndum d'autodeterminació que pretén separar Escòcia del Regne Unit. L'eix central de les aspiracions escoceses passa per recuperar un poder que des de fa 300 anys és en mans d'Anglaterra. Un poder polític, però també econòmic, amb dècades de drenatge de les reserves de petroli i de gas d'aigües escoceses que van enriquir les arques britàniques amb un retorn minso per a Escòcia. En aquest context, Anglaterra viatjà ahir a Edimburg per disputar-se amb els locals la copa Calcuta, en el marc del torneig de les Sis Nacions, un trofeu que ha enfrontat els dos països des de fa més d'un segle. L'estadi de Murrayfield, temple del rugbi escocès, ple de gom a gom. Sonen tots dos himnes nacionals, el God save the Queen i el Flower of Scotland que relata una victòria dels escocesos contra els anglesos en el segle XIV. El respecte per ambdues cançons és absolut. Es juga el partit. Els anglesos propinen una pallissa humiliant als locals, que ni tan sols obren el seu marcador (0-20). El capità del quinze de la rosa, Chris Robshaw, alça la copa Calcuta amb un somriure d'orella a orella. Tothom aplaudeix, perquè el triomf anglès és inapel·lable.

Ara us proposo un exercici de ciència-ficció. Us imagineu un partit similar, de qualsevol disciplina esportiva, entre Espanya i Catalunya, a Barcelona, a pocs mesos de la consulta? Cal un esforç d'imaginació important, perquè d'antuvi l'Estat espanyol no ens reconeix el dret de tenir seleccions nacionals, ni el dret de celebrar una consulta, ni el dret de ser qualsevol altra cosa que no sigui ser espanyol. Compto, però, que la vostra imaginació és prou potent per imaginar que aital partit es disputa, posem per cas, a l'estadi olímpic Lluís Companys. Quina seria l'actitud dels espectadors —els espanyols i els catalans, siguem sincers— davant dels himnes d'Espanya i Catalunya? Com reaccionaria l'afició catalana si Espanya ens guanyés de pallissa i el seu capità aixequés un trofeu tot cofoi davant de tot l'estadi?

Evidentment, els segles de tradició democràtica continuada al Regne Unit han donat com a resultat un marc de convivència i de respecte, basat en el ple reconeixement mutu, fins i tot entre adversaris amb ganes de divorciar-se. Aquí és inimaginable, perquè la negació de l'altre fa impossible el diàleg, la negociació i l'acceptació de la diferència.

Normalment, sento enveja dels escocesos i els anglesos en l'aspecte polític. Ahir, també vaig tenir-ne en l'àmbit esportiu.