El leitmotiv d'un seguidor d'un equip de futbol és la passió. Hom diu que es pot canviar de pàtria, d'esposa o de religió o, fins i tot, decidir no estimar més els fills, però la fidelitat als colors del club de la infantesa és per a tota la vida.

En general, és així, però crec que no en el cas del Barça. Conec nois i noies que, per raons familiars, origen, barri, etc., s'ha fet culers en perdre importància el pes familiar, l'afició del pare o l'entorn més proper o en conèixer més la societat, viure la universitat, altres amics i ambients, colla o parella. També per ser en un medi alternatiu, cosmopolita, a l'estranger o fruit d'una politització de fons que fa canviar la persona.

Un exemple: quan un sector d'aficionats borda “Viva España y puta Cataluña”, es fa molt difícil seguir formant part d'aital opció. Ara, el 2014, hi ha molta caiguda de la bena dels ulls quan hom veu el que s'amaga a Espanya darrere la burla a l'esport honest en què se l'han rifat sempre i més, en què diners, lleis i normes estan en funció dels seus interessos.

Estem esvalotats pel poc públic al Camp Nou. Cansament de les mateixes cares, joc, horaris, mandra, pluja... Però no parlem dels nens. La pitjor decisió de Sandro Rosell va ser posar traves a l'entrada dels nens. Per a nosaltres, el futbol és un espectacle familiar de pares, nens i avis. Sense l'accés dels nens, els pares es veuen obligats a quedar-se a casa; els temps han canviat, la dona no es carrega en exclusiva dels nens. No ho puc explicar, perquè vivia a Miralcamp (Pla d'Urgell), però m'ho puc imaginar, quan després de dinar els pares deien: “Va! Afanya't i anem al Camp Nou.”

L'emoció que perdurarà sempre és la d'aleshores. El Camp Nou s'omple com a màxim cinc partits a l'any. Per cinc partits, no val la pena fer un estadi més gran si no hi poden entrar els nens. Potser cal dissenyar una zona molt atractiva per a les famílies. Contra la Real, 38.000 espectadors in situ, però més d'un milió per televisió, una xifra més que respectable.