Desenamorats del Barça

S'ha esvaït l'encan­teri al Barça? A veure: torna a ser líder de la lliga, Messi goleja, les sen­sa­ci­ons es retro­ben com si l'equip fos just abans del par­tit con­tra el València, en què tot tenia bona pinta, o ho sem­blava... No, no ens enga­nyem. Ja conei­xem aquest sen­ti­ment, perquè no és nou a can Barça. I compte perquè no hi ha pit­jor pre­dis­po­sició que aque­lla en què s'intu­eix que vindrà el pit­jor, perquè a força de pen­sar-hi, s'acaba desit­jant que arribi. I en cau­ses depres­si­ves i pes­si­mis­tes la història del Barça ja va ser­vida.

Un dels pit­jors sen­ti­ments és el del dese­na­mo­ra­ment, perquè un cop inte­ri­o­rit­zat no hi ha res que canviï la tendència. I així sos­pito que ens tro­bem ara.

La deserció del públic de les gra­des del Camp Nou és una cons­ta­tació d'aquesta distància que molts segui­dors han pres amb l'equip, o amb l'enti­tat. És clar que cadascú té la seva moti­vació i que els hora­ris i el fred empe­nyen el per­so­nal fora de l'estadi. Però si la gent no hi va, i entre els que hi són ja s'escol­ten xiu­lets, con­vin­drem que aque­lla màgia, aquell sen­ti­ment de per­ti­nença, d'assis­tir a un fet espor­tiu de màxim nivell, s'està esvaint. Sí, hi ha altres mane­res de gua­nyar i són igual de vàlides, però deu pas­sar que molta gent no com­brega gaire amb l'actual.

Si em per­me­ten un sug­ge­ri­ment, els diria el següent: no aban­do­nin el seu seient i no dei­xin l'equip sol. Sí, jo també crec que aquest joc està lluny de la capa­ci­tat que intu­eixo que poden ofe­rir els juga­dors, però sabent el pa que es dóna quan el culer es posa de mor­ros, no puc menys que espe­rar una moca­do­rada aviat i, després, el que acos­tuma a pas­sar, l'enre­nou. Perquè aban­do­nar la cadira, i ni tan sols fer el gest de posar-la a la venda o cedir-la a un fami­liar és el símptoma previ a atiar els fan­tas­mes que sem­pre han fet tant mal.

Si fem una mirada retros­pec­tiva, tots els mals que han asset­jat el Barça han tin­gut en l'aban­do­na­ment de l'equip, en la fugida del tem­ple blau­grana, l'inici d'una crisi. Pot­ser en altres moments, la cosa neces­si­tava una sac­se­jada de les bones, però ensumo que aquest no és un esce­nari que hagi de dur un altre cop l'equip i la ins­ti­tució a una tensió exces­siva.

Sense dei­xar de ser exi­gents, mirem al vol­tant i con­tem­plem com juguen altres equips i el que passa en altres ins­ti­tu­ci­ons, per ado­nar-nos que molts grans clubs, mal­grat veure cada dia pel·lícules de por a casa seva, seguei­xen asso­ci­ats al seu equip. Ja, aquí som dife­rents, fins i tot amb això: girar l'esquena a l'equip quan és líder de la lliga.

Els pro­ble­mes de veri­tat a can Barça adop­ten mil for­mes quan s'estan covant i una és aquest aban­do­na­ment del seient i no voler saber res dels seus.

A can Barça, és sabut, l'esta­bi­li­tat és fràgil i qual­se­vol fet que no es resol bé pro­voca un incendi. La millor manera d'enfor­tir l'equip i pro­te­gir-lo és estar al seu cos­tat i, pot­ser, sense forçar un ena­mo­ra­ment fic­tici, tras­lla­dar-li sense reser­ves tot el suport. Si afi­ci­ons dels equips que com­pe­tei­xen con­tra el Barça no defa­llei­xen en la seva militància, el culer no pot deser­tar.