El president Collet no en vol ni sentir a parlar. Molts d'altres, tampoc. Gairebé ni un seguidor de l'Espanyol. Lluny dels seus pensaments! Parlar de competir a Europa crea urticària. I molt més encara en una temporada en què no es lliguen ni a bufetades dues jornades seguides de bons resultats. I tot això amanit amb l'altre gran tema a la casa blanc-i-blava: les renovacions de Casilla, Sergio García i companyia. No es pot parlar de gaire res, no. Però no deixa de ser curiós que la victòria a casa contra el Granada hagi aixecat tanta prosa. D'acord que van jugar més de mig partit amb deu jugadors, però el mínim que poden fer els professionals d'aquest esport és defensar el seu sou a còpia de posar-hi entusiasme, atenció i força física. Després ja vindran les consideracions, les valoracions de per què no s'ha guanyat, de si el plantejament de l'entrenador era l'adequat, de si els jugadors estaven a la lluna de València o de si l'àrbitre hi va tenir alguna responsabilitat. D'aquesta lliga tan mal planificada, tan escassa de futbol i en definitiva tan poc interessant què es pot esperar. Fixem-nos en dues coses. A primera divisió, els tres de dalt (els tres pressupostos més elevats) seguits dels dos equips bascos i a darrera tota la tropa disputant-se la misèria i controlant els punts que separen la glòria de l'abisme. Ara mirem què passa a segona divisió; no fa pas tant de temps ja es donava per descomptat que el Recreativo de Huelva juntament amb dos històrics ja estaven gairebé a primera, mentre que el Castella era carn de segona. Ara com ara el líder és l'Eibar i la diferència amb el cuer fa riure. El Girona, per exemple, tot i estar a la cua encara podria pujar de categoria. No sé si això és bo o no, però com a mínim podríem parlar o de bancarrota o d'igualtat d'oportunitats. Per cert, aquest cap de setmana, quin dia i a quina hora juga l'Espanyol? Diumenge? L'última jornada va ser divendres...