La copa disputada a Màlaga ha posat de manifest un cop més que l'ACB ha perdut el temps de manera incomprensible no afrontant uns canvis estructurals que fa anys que hauria d'haver plantejat. No em refereixo a una final memorable, sinó a la distància que hi ha entre els protagonistes d'aquesta final i la resta. No sembla que els gestors de la lliga s'hagin pres la crisi com una oportunitat de sortir-ne reforçats quan s'acabi. Posats a no posar-se d'acord, no ho han fet ni amb el nom del màxim executiu. El buit de poder ja s'acosta a uns llargs sis mesos.

No censuro que el València no competís contra el Barça en les semifinals, ni el Gran Canària contra el Madrid en els quarts. Al contrari, un monument per a ells dos. Però no s'entén que els dos finalistes tinguin més del doble de pressupost que el tercer. I que entre el Barça i el Madrid i el menys dotat dels que eren a Màlaga hi hagi una diferència del 700%. De diferències sempre n'hi ha hagut, però ara són tan brutals que és impossible que els modestos siguin competitius. Avui no és viable que cap equip de la meitat de la taula jugui la final de la copa. Ni la de l'ACB. Calen mecanismes de reequilibri, si és que encara s'hi és a temps.

La manera més fàcil de recuperar una competició amb un mínim d'igualtat i atractiu seria desprendre's del Barça i el Madrid per dalt, per l'Eurolliga. Però no és la més desitjable perquè la competició s'igualaria per sota i perdria potencial esportiu i mediàtic. I, per tant, perdria recursos i s'aconseguiria just l'efecte contrari del que es busca: tots serien més pobres. Els clubs modestos no en volen saber res.

Les desigualtats s'haurien pogut mitigar si s'hagués plantejat una lliga professional de 32 equips, amb una A-1 i una A-2, gairebé tancada per sota. Minimitzada la incertesa esportiva, els clubs haurien tingut més facilitat per captar recursos i haurien arribat a la crisi més sòlids. S'ha fet tard i, a més, aquest format implicava que la FEB havia de perdre la LEB Or.

Per reequilibrar potencial esportiu hi ha una altra solució: una mena de draft en què els equips més mal classificats poguessin elegir els millors joves de cada any, però això tampoc es pot fer sense la FEB, caldria compensar els clubs de formació i aquest model s'hauria d'implantar com a mínim en tot l'àmbit ULEB.

Anem buscant idees i no ens n'acabem de sortir. Se me n'acut una més, també d'importació: un límit salarial acompanyat d'un impost per als que el vulneressin –dues figures que existeixen en l'NBA–, diners que es repartirien proporcionalment entre els clubs que complissin. Que només regiria a l'ACB, perquè el que no es pot és deixar en inferioritat de condicions el Barça i el Madrid davant els grans clubs d'Europa. De fet, el Barça configura plantilles de més de dotze pensant en l'Eurolliga.

Sí, dec ser un heterodox. Algú em trobarà surrealista. Però s'accepten idees. Sobretot perquè des de l'associació de clubs fa anys que no n'arriben.