La copa dis­pu­tada a Màlaga ha posat de mani­fest un cop més que l'ACB ha per­dut el temps de manera incom­pren­si­ble no afron­tant uns can­vis estruc­tu­rals que fa anys que hau­ria d'haver plan­te­jat. No em refe­reixo a una final memo­ra­ble, sinó a la distància que hi ha entre els pro­ta­go­nis­tes d'aquesta final i la resta. No sem­bla que els ges­tors de la lliga s'hagin pres la crisi com una opor­tu­ni­tat de sor­tir-ne reforçats quan s'acabi. Posats a no posar-se d'acord, no ho han fet ni amb el nom del màxim exe­cu­tiu. El buit de poder ja s'acosta a uns llargs sis mesos.

No cen­suro que el València no com­petís con­tra el Barça en les semi­fi­nals, ni el Gran Canària con­tra el Madrid en els quarts. Al con­trari, un monu­ment per a ells dos. Però no s'entén que els dos fina­lis­tes tin­guin més del doble de pres­su­post que el ter­cer. I que entre el Barça i el Madrid i el menys dotat dels que eren a Màlaga hi hagi una diferència del 700%. De diferències sem­pre n'hi ha hagut, però ara són tan bru­tals que és impos­si­ble que els modes­tos siguin com­pe­ti­tius. Avui no és via­ble que cap equip de la mei­tat de la taula jugui la final de la copa. Ni la de l'ACB. Calen meca­nis­mes de ree­qui­li­bri, si és que encara s'hi és a temps.

La manera més fàcil de recu­pe­rar una com­pe­tició amb un mínim d'igual­tat i atrac­tiu seria des­pren­dre's del Barça i el Madrid per dalt, per l'Euro­lliga. Però no és la més desit­ja­ble perquè la com­pe­tició s'igua­la­ria per sota i per­dria poten­cial espor­tiu i mediàtic. I, per tant, per­dria recur­sos i s'acon­se­gui­ria just l'efecte con­trari del que es busca: tots serien més pobres. Els clubs modes­tos no en volen saber res.

Les desi­gual­tats s'hau­rien pogut miti­gar si s'hagués plan­te­jat una lliga pro­fes­si­o­nal de 32 equips, amb una A-1 i una A-2, gai­rebé tan­cada per sota. Mini­mit­zada la incer­tesa espor­tiva, els clubs hau­rien tin­gut més faci­li­tat per cap­tar recur­sos i hau­rien arri­bat a la crisi més sòlids. S'ha fet tard i, a més, aquest for­mat impli­cava que la FEB havia de per­dre la LEB Or.

Per ree­qui­li­brar poten­cial espor­tiu hi ha una altra solució: una mena de draft en què els equips més mal clas­si­fi­cats pogues­sin ele­gir els millors joves de cada any, però això tam­poc es pot fer sense la FEB, cal­dria com­pen­sar els clubs de for­mació i aquest model s'hau­ria d'implan­tar com a mínim en tot l'àmbit ULEB.

Anem bus­cant idees i no ens n'aca­bem de sor­tir. Se me n'acut una més, també d'impor­tació: un límit sala­rial acom­pa­nyat d'un impost per als que el vul­ne­res­sin –dues figu­res que exis­tei­xen en l'NBA–, diners que es repar­ti­rien pro­por­ci­o­nal­ment entre els clubs que com­plis­sin. Que només regi­ria a l'ACB, perquè el que no es pot és dei­xar en infe­ri­o­ri­tat de con­di­ci­ons el Barça i el Madrid davant els grans clubs d'Europa. De fet, el Barça con­fi­gura plan­ti­lles de més de dotze pen­sant en l'Euro­lliga.

Sí, dec ser un hete­ro­dox. Algú em tro­barà sur­re­a­lista. Però s'accep­ten idees. Sobre­tot perquè des de l'asso­ci­ació de clubs fa anys que no n'arri­ben.