“Qui digui que no és dura, que vingui”
Boumane Dades, Marroc. Final de la primera etapa de l'edició del 2013 de la Titan Desert. Luís Leão Pinto acaba de deixar encarrilada la seva victòria en la prova amb un atac al primer dels dos ports de l'etapa. I després d'agafar declaracions al portuguès, a Roberto Heras i veure com Oriol Colomé arriba deshidratat... Arriba la primera noia. Anna Villar –guanyadora de la Volcat i favorita–?... No, Clàudia Galícia. Ho reconec, no sabia ni qui era. I ni tan sols ella sabia que havia guanyat. “A les baixades la perdia, i al final hi havia punts confusos. Ens hem perdut i ella ha fet un quilòmetre més”, deia fent referència a Villar, a qui ni tan sols es plantejava guanyar. “Estem en 10 segons i ella va un punt per damunt”, deia l'esquiadora de muntanya. Passades les etapes, Galícia va mantenir un discurs molt humil mentre sumava victòries parcials, quatre. I a Maadid, ho va dir: “A mi em deien que era plana i que s'anava rodant, en la Titan. Però són sis dies i més de 30 hores sobre la bici: calor, dunes, sorra, molt vent... Qui digui que no és dura, que vingui a fer-la.”
Dos minuts vaig trigar a pensar la proposta de Lluís Simon d'anar a seguir la Titan el 2013 per al diari. Tenia programada una primera càrrega per preparar la Transpyr, a l'estiu. I quan vaig sentir Clàudia dient allò, després d'una setmana seguint la cursa... Quines ganes!
Ara fa tot just quinze dies que vaig entrevistar Galícia. Havia assolit el seu primer podi en la copa del món d'esquí de muntanya. I, com aquell qui diu, és el primer any que competeix com a federada, després que l'any passat una lesió i la possibilitat d'anar a la Titan –hi va entrar per un sorteig i una posterior selecció– el mes de gener li fes acabar la temporada de muntanya abans d'hora. Ahir va guanyar el bronze en l'europeu. I dimecres se'n va a córrer l'ABR (Andalusia Bike Race). El seu secret? “Les coses surten perquè m'ho passo bé i gaudeixo”, deia en l'última entrevista. No és dura? S'hi haurà d'anar...
