Un segon, l'eternitat
He de confessar que vaig ser una nena que mirava embadalida els partits de bàsquet del Real Madrid en la copa d'Europa. Sí, d'una manera semiclandestina afavorida pel fet que els partits es feien en unes hores de la tarda en què estava sola a casa, vaig ser una nena (i potser fins una adolescent) madridista que celebrava a contracor com encistellaven Brabender, Luyk, Szczerbiak, Cabrera i fins i tot Corbalán, el gran Antonio Corbalán. Però, sent del Barça de futbol, ho dissimulava i a vegades deia que era del Joventut de Badalona en un moment en què el Barça de bàsquet no hi pintava gairebé res. Em vaig curar del madridisme amb el Barça d'Epi, Sibilio i Solozábal. En vaig ser una entusiasta, però un cop retirats els jugadors esmentats, hi va haver un moment en què vaig abandonar el bàsquet (també hi va haver un temps que seguia Los Angeles Lakers de Kareem Abdul-Jabbar i Magic Johnson) i vaig perdre el costum de veure'n partits a la televisió. No sé si hi va influir el fet que veure bàsquet em posava nerviosa i, de fet, m'hi continua posant quan algun cop en veig. Tampoc m'ho vaig proposar i he pensat que és perquè, a partir d'un moment de la vida, vaig deixar de tenir temps per veure esports. Gairebé només n'hi dedico al Barça de futbol, que, ho faci millor o pitjor, encara pot aconseguir que vagi a dormir a les 12 de la nit (quins horaris per culpa dels drets d'antena) quan l'endemà m'he de llevar a dos quarts de sis de la matinada.
El cas és que diumenge passat estava en un lloc de muntanya i, mentre nevava, vaig començar a veure el partit de la final de copa de bàsquet entre el Barça i el Madrid. Temia que aquest, en un gran moment de forma, apallissés el meu equip, encara que ara el segueixi de lluny, i no sabia si duraria gaire davant de la tele, però m'hi vaig enganxar perquè el partit era emocionant, tal com ha de ser una final. Llàstima que Navarro, el jugador que més m'agrada tant si el veig com si el sento, no estigués gaire fi. Hi estava, doncs, enganxada, però em van dir que havíem de marxar perquè podria ser que la neu agafés i que la carretera fos perillosa. Tot just havia començat el tercer quart quan vam pujar al cotxe i vam decidir que, de tant en tant, posaríem la ràdio per saber com anava el partit. Només de tant en tant, perquè si veure bàsquet per la tele posa nerviós, escoltar-lo per la ràdio pot ser insuportable. Però segur que volíem escoltar els últims instants sempre que hi hagués possibilitats que el Barça guanyés. Tot parlant, una mica més ens ho perdem, però la vam encertar (o no) en recordar-nos del partit quan faltaven 73 segons per acabar. Vam estar a punt de tancar la ràdio perquè el Barça perdia de set punts (68-75), però vam tenir present que en el bàsquet un minut és una eternitat i no se sap mai. No només ho és un minut, sinó vuit segons i fins i tot un. En fi, ja ho saben, però el cas és que Oleson, en un seu minut màgic en què al final es va trencar la il·lusió, va fer un triple quan encara faltaven 57 segons. La distància encara era molta, perquè es necessitaven dues cistelles per empatar (dos dobles o un triple més un tir addicional) o guanyar (un doble i un triple per no haver de somiar en dos triples) i que el Madrid ho fallés tot. Llull, de fet, va fallar un triple (però, ai, no tots els triples) i Felipe va agafar el rebot, però fent una falta que no va aprofitar Dorsey, que va fallar els dos tirs lliures. Tanmateix, Oleson va buscar la pilota en el rebuig del segon i la va fer arribar a Marcelinho, que va anotar dos punts. 72-75 i 23 segons per jugar, però tenint la pilota el Madrid, que, a través de Sergio Rodríguez, va perdre la pilota. Tot això no ho vaig veure, però, sentint-ho, em va semblar millor imaginar-ho. Encara, però, faltaven vuit segons. No vaig tenir ni temps de pensar que el Barça no podia provocar una falta, perquè s'exposava a dos tirs lliures que podien capgirar el resultat. No la va fer, però la pilota va arribar a Sergi Llull, de qui no sabia que estava sol en una cantonada de la pista. Quan Llull va llançar, el comentarista va dir “lluny”, però no és que la pilota anés lluny de cistella, sinó que el jugador va tirar des de molta distància, de manera que el seu encert va representar un triple. Final del partit. Vam emmudir. Per contra, no m'estranya que Pablo Laso, entrenador del Madrid, declarés que aquesta és la millor manera de guanyar un partit: un llançament en l'últim segon que dóna la victòria. No sé si és la pitjor (ho és més fent el ridícul i apallissat) manera de perdre'l, però fa mal. Jo me'n vaig sentir pensant que tot pot canviar en un segon.