Van veure el gir coper­nicà que va supo­sar el Real Soci­e­dad-Barça de dime­cres? No, no parlo ara del joc blau­grana, sinó d'allò que diuen les sen­sa­ci­ons, de les acti­tuds. Les de l'afició, la premsa i l'opinió publi­cada. Ara ha tor­nat l'opti­misme, i la gran família culer torna a estar con­vençuda que l'equip és capaç de tot. El fut­bol, però, té una natu­ra­lesa pecu­liar, caprit­xosa, i de la mateixa manera que abans tot no eren ombres, en el par­tit de dime­cres no tot van ser llums, i per molt que molts repe­tei­xin –i pot­ser tenen raó– que el Barça va exhi­bir el millor fut­bol del curs, resulta que l'exhi­bició només va per­me­tre esgar­ra­par un empat. D'acord, no només, també va valer el bit­llet per a la final. Però, clas­si­fi­cació a banda, l'exhi­bició es va tra­duir en un empat. Inde­sit­jat, és clar, només calia veure el mos­queig de Pinto quan va encai­xar el gol.

El ball-tor­tura amb el qual el superb mig del camp culer va sot­me­tre la Real només es va con­cre­tar en un gol, excels, al con­tra­a­tac. I no va evi­tar ni l'apa­rició d'unes quan­tes lla­cu­nes defen­si­ves ja clàssi­ques ni un 1-1 final que, si el par­tit, havent estat idèntic, hagués estat de lliga hau­ria fet que en comp­tes de recrear-se en l'excel·lència del joc blau­grana, l'afició i la premsa i l'opinió publi­cada hagues­sin reac­ci­o­nat amb una acti­tud molt dife­rent, infi­ni­ta­ment menys tri­om­fa­lista. Però el cas és que el par­tit era de copa, i el bit­llet estava a la but­xaca i l'acti­tud i la dosi­fi­cació de l'esforç de l'equip en la mitja hora final són indes­tri­a­bles d'aquest fac­tor. I el cas és també que aquell Barça majúscul de Guar­di­ola que tan sovint s'ha usat d'arma llancívola con­tra aquest d'ara, tam­poc va gua­nyar mai a Ano­eta. No vull dir amb tot això res més que el par­tit de dime­cres evi­den­cia que en fut­bol, i d'aquí la gràcia i l'avan­tatge res­pecte, exem­ple con­jun­tu­ral, als salts d'esquia­dors a Sotxi, res és blanc o negre, excepte quan aflora algun equip excep­ci­o­nal com el de Guar­di­ola. I que ni l'altre dia l'equip va fer un par­tit tan des­co­mu­nal ni en els dos terços que s'han dis­pu­tat de curs ha tin­gut un ren­di­ment merei­xe­dor de la pila de retrets acu­mu­lats. D'una altra manera no seria campió de la super­copa, fina­lista de la copa, líder en la lliga i no esta­ria als vui­tens de la Cham­pi­ons. Però, és clar, empa­rat pel culte a la imme­di­a­tesa, el curt­ter­mi­nisme gua­nya ter­reny, i a la premsa i l'opinió publi­cada, la línia que separa l'anàlisi de la pura pre­dicció –en clau catas­tro­fista o tri­om­fa­lista en funció de com bufa el vent– cada cop resulta més porosa, fina i inse­gura. Ara, poden –podem– dir missa. L'única cer­tesa és que el Barça, de la mateixa manera que, super­copa a banda, encara es pot que­dar en blanc, pre­serva encara ínte­gres les pos­si­bi­li­tats de gua­nyar-ho tot, i és mèrit seu. I el balanç, el bo, dei­xem-nos de pre­dic­ci­ons, tocarà al maig. Esta­ria bé, però, que un dia l'ava­lu­ació final d'errors i encerts del curs no es limités a juga­dors i al tècnic, sinó que s'estengués també a nosal­tres, a la premsa i l'opinió publi­cada (a l'afició dei­xem-la tran­quil·la). Veuríem lla­vors quants apro­va­rien.