Van veure el gir copernicà que va suposar el Real Sociedad-Barça de dimecres? No, no parlo ara del joc blaugrana, sinó d'allò que diuen les sensacions, de les actituds. Les de l'afició, la premsa i l'opinió publicada. Ara ha tornat l'optimisme, i la gran família culer torna a estar convençuda que l'equip és capaç de tot. El futbol, però, té una naturalesa peculiar, capritxosa, i de la mateixa manera que abans tot no eren ombres, en el partit de dimecres no tot van ser llums, i per molt que molts repeteixin –i potser tenen raó– que el Barça va exhibir el millor futbol del curs, resulta que l'exhibició només va permetre esgarrapar un empat. D'acord, no només, també va valer el bitllet per a la final. Però, classificació a banda, l'exhibició es va traduir en un empat. Indesitjat, és clar, només calia veure el mosqueig de Pinto quan va encaixar el gol.

El ball-tortura amb el qual el superb mig del camp culer va sotmetre la Real només es va concretar en un gol, excels, al contraatac. I no va evitar ni l'aparició d'unes quantes llacunes defensives ja clàssiques ni un 1-1 final que, si el partit, havent estat idèntic, hagués estat de lliga hauria fet que en comptes de recrear-se en l'excel·lència del joc blaugrana, l'afició i la premsa i l'opinió publicada haguessin reaccionat amb una actitud molt diferent, infinitament menys triomfalista. Però el cas és que el partit era de copa, i el bitllet estava a la butxaca i l'actitud i la dosificació de l'esforç de l'equip en la mitja hora final són indestriables d'aquest factor. I el cas és també que aquell Barça majúscul de Guardiola que tan sovint s'ha usat d'arma llancívola contra aquest d'ara, tampoc va guanyar mai a Anoeta. No vull dir amb tot això res més que el partit de dimecres evidencia que en futbol, i d'aquí la gràcia i l'avantatge respecte, exemple conjuntural, als salts d'esquiadors a Sotxi, res és blanc o negre, excepte quan aflora algun equip excepcional com el de Guardiola. I que ni l'altre dia l'equip va fer un partit tan descomunal ni en els dos terços que s'han disputat de curs ha tingut un rendiment mereixedor de la pila de retrets acumulats. D'una altra manera no seria campió de la supercopa, finalista de la copa, líder en la lliga i no estaria als vuitens de la Champions. Però, és clar, emparat pel culte a la immediatesa, el curtterminisme guanya terreny, i a la premsa i l'opinió publicada, la línia que separa l'anàlisi de la pura predicció –en clau catastrofista o triomfalista en funció de com bufa el vent– cada cop resulta més porosa, fina i insegura. Ara, poden –podem– dir missa. L'única certesa és que el Barça, de la mateixa manera que, supercopa a banda, encara es pot quedar en blanc, preserva encara íntegres les possibilitats de guanyar-ho tot, i és mèrit seu. I el balanç, el bo, deixem-nos de prediccions, tocarà al maig. Estaria bé, però, que un dia l'avaluació final d'errors i encerts del curs no es limités a jugadors i al tècnic, sinó que s'estengués també a nosaltres, a la premsa i l'opinió publicada (a l'afició deixem-la tranquil·la). Veuríem llavors quants aprovarien.