Demà farà quaranta anys del matx que ens va anticipar l'arribada de la democràcia, que va significar un immens alliberament i una explosió multitudinària de taps de cava. Durant unes quantes hores ens vàrem sentir lliures, com cantava Raimon. I, posats a cantar, al cap de quatre dies va perdre solemnitat i guanyar ironia gràcies a les cinc campanades que La Trinca va fer sonar a la Puerta del Sol. Quatre dècades des del 0-5 al Bernabéu, que va cloure la llarguíssima travessa pel desert generada amb el cataclisme anímic viscut en la final de Berna i l'enorme dèficit arrossegat. Com els passa als americans amb l'assassinat de Kennedy, qualsevol culer que passi de certa edat recorda per força on era, com va viure aquella exhibició monumental i amb qui la va gaudir. Aquell triomf del simbolisme, aquella pletòrica manera de venjar tants i tants abusos previs, tantes frustracions, tants arbitratges que escombraven cap als interessos blancs... Si quatre anys abans, amb l'afer Guruceta la paciència dels barcelonistes havia vessat per tots costats, gràcies a la golejada aconseguida al bell mig de la seva catedral de poder es tancaven infinitat de comptes pendents, d'emocions frustrades. Allò va ser un immens glop d'aigua per calmar la gola dels assedegats, la manera de mantenir l'esperança que, algun dia, es capgiraria el dictat del poder per assistir a conteses futbolístiques que es poguessin decidir amb justícia sobre la gespa, sense necessitat que els poders fàctics fessin acotar el cap de l'equip dels catalans abans fins i tot de jugar. Si les lliçons històriques interessessin mínimament els barcelonistes, fins i tot podríem argumentar que trets fonamentals de l'ànima blaugrana, com el fatalisme i el victimisme, van ser inoculats a la força des de Madrid, i avui, encara se'n riuen.

Allò, noves generacions, va ser molt gran, històric, definitiu, el més dolç dels plats freds oferts en revenja després de tantes humiliacions, errades pròpies o induïdes. Llàstima que no interessi saber d'on venim per comprendre on som ara i marcar el camí que volem seguir. Llàstima que encara trobem tant a faltar Vázquez Montalbán i altres preclares ments del vell barcelonisme, perquè avui i aquí no tenim teoria, argumentari ni assaig, enclotats com vivim entre el resultat del darrer matx i l'espera del següent. Ens falta memòria i justícia històrica per explicar als més joves les circumstàncies d'aquell 0-5 i l'immens pes emocional que hom carregava aleshores. Tant se val. Dissortadament, aquesta serà, posat en llenguatge d'època, l'eterna assignatura pendent del Barça i la seva massa social, incapaços de retre homenatge avui als protagonistes d'aquella proesa. Per començar, la directiva continua esbatussada amb el símbol holandès i sembla que n'hi ha per a estona. A més, a Bartomeu i companyia, el temps passat els importa zero, res. Només naveguen segons les ones del present i mana el seu instint de supervivència. Aquesta setmana passada s'ha complert mig segle des del traspàs del gran Paulino Alcántara, i ningú no ha badat boca amb un simple record. No n'aprendrem mai, sembla una batalla perduda. Som com som, entre altres coses, gràcies al 0-5, no ho dubteu pas.