Posició preferent
La victòria d'ahir del Barça contra el Rayo Vallecano era tan imprescindible com la de diumenge passat a Sevilla, com ho va ser classificar-se per a la final de la copa o com ho serà obtenir un bon resultat dimarts a Manchester contra el City. Ara cada partit és transcendental, i així serà mentre l'equip tingui possibilitats de triomf en les tres fronts en què competeix.
Ho era el d'anit. Les 74.517 ànimes que hi havia al Camp Nou s'ho van tornar a passar bé. Adriano, per feina, va alliberar l'equip i el públic de tensions quan encara no s'havien jugat ni dos minuts. En 60 segons, els blaugrana havien recuperat el lideratge en la lliga que, quatre hores abans, li havia pres provisionalment l'Atlético de Madrid, que va golejar el Valladolid. Els de Simeone encara compten, per si algú els havia descartat abans d'hora. Avui, la pressió és per al Madrid. Messi va apuntalar la victòria amb una subtil vaselina després d'haver estavellat abans una pilota al pal en una primera part en què l'equip va demostrar que la previsibilitat no és necessàriament dolenta, si l'execució és bona. En la segona, es van confirmar i multiplicar les bones sensacions. Alexis va matar el partit després d'una assistència de Messi, Pedro va fer el quart després d'una jugada exquisida, l'argentí va repetir i, al final, un golàs de Neymar va tancar la festa.
El Barça arriba al tram decisiu de la temporada en molt bona disposició per lluitar pels tres títols. L'equip ha combinat estones excel·lents amb alguna desconnexió desconcertant, però afronta l'esprint final en la posició preferent en tots els fronts i està més sencer, més fresc, que la temporada passada i, probablement, que l'anterior. De cames, i de cap. I en aquest moment és tan important una cosa com l'altra. Si les lesions no li fan la guitza, és l'hora de recollir els fruits d'una política de rotacions perfectament planificada que Martino ha mantingut amb fermesa. Fins i tot quan se l'ha volgut menystenir dient que portava apuntats els canvis en un full d'Excel i que no se sabia moure ni un pèl del guió previst per més que el partit li aconsellés variar-lo. Gràcies a aquest full de ruta i, en general, a la gestió que ha fet de la plantilla, no hi ha cap jugador que arribi saturat de partits i, al mateix temps, tots, fins i tot els secundaris, se senten importants, amb un rol perfectament assignat i reconegut. Paral·lelament a aquesta posada a punt col·lectiva, hi ha, al meu parer, tres factors de caràcter individual que auguren una millora al final de curs. En primer lloc, és clar, la progressiva recuperació de Messi, que en cada partit posa en evidència els que asseguren que ha perdut la il·lusió. Com a prova, el recital d'ahir. En segon lloc, la presència creixent d'Iniesta, cada dia més fi i desequilibrant. I en tercer lloc, la tornada de Neymar, que, abans de la lesionar-se, quan Messi no hi era, va donar la cara amb una maduresa inopinada atenent a la seva joventut i inexperiència.