Màgia contra els lladrucs
en ciclons i depressions, en fenòmens de l'ambient blaugrana
La meva àvia Amàlia sempre deia: “Les persones fan com els gossos, quan un lladra, tots lladren.” Aquesta afirmació, que és aplicable a molts camps de la vida postmoderna, entra com un guant de seda a la realitat del Barça. Des que es va fer el sorteig de la Champions que el va emparellar amb el City, la prèvia del partit han estat tres inacabables mesos en què s'ha parlat de tot. També ha passat de tot, fins i tot un president ha marxat de la manera més estranya que podem imaginar, amb la sensació que algú, algun dia, ens explicarà exactament què ha passat. En tot aquest temps, els lladrucs, perquè sovint són lladrucs, s'han multiplicat per totes bandes, per inesperades que fossin: les xifres d'un fitxatge, el pare del fitxatge, els clarobscurs d'aquest tràmit i d'altres gestions, un nou camp mig nou, les trifulgues directives, les lesions i el temps mort entre lesions, els futbolistes-presidents, els presidents poc presidents... També s'han multiplicat les pixades fora de test i les pixades en cantonada, per marcar qui sap què de caràcter caní, ben lluny del futbol.
En els últims dies, un dels debats predilectes ha estat la poca assistència de públic al Camp Nou. A aquesta mena de debats absurds la parròquia blaugrana s'abraona com un ca a un os per escurar. Davant de la pseudopolèmica, es despleguen una rastellera de motius i possibilitats, com el venedor de fum que estén el farcell i ensenya tot el seu gènere incandescent, però perfectament virtual. L'aficionat no va al camp per l'hora, pel fred, perquè no és prou del Barça, pel joc, pel cicle lunar, pel fi de cicle... I així, sense anar enlloc, can Barça s'instal·la en la ciclogenèsi (concepte molt de moda que cal posar en qualsevol article per fer fi: vol dir procés d'iniciació o d'intensificació d'una circulació ciclònica, és a dir, d'una depressió atmosfèrica). D'aquesta manera, surten experts en ciclons i depressions atmosfèriques, a més de molts altres fenòmens que poblen l'ambient blaugrana, fins que de cop, per fi, visca!, arriba un partit com el del Barça-Rayo. I les teories més absurdes queden esbotzades: la gent és al camp, on li agrada anar si s'ho passa bé; l'equip fa màgia, inventa i regala uns moments de futbol excepcional, que fan salivar de cara al partit del City. I es torna a parlar, altra vegada, de futbol.
Avui, a 24 hores del transcendental partit contra el City, 24 hores després d'aquest monument al futbol que van inventar Messi, Iniesta, Cesc i companyia, on queden els lladrucs que sumeixen el Barça en una negativitat incondicional? La màgia va fer callar els lladrucs, que és el que tenia ganes que passés l'amant del futbol, el soci persistent que anava al camp malgrat la cridòria i malgrat tot. Si s'hi posa, si en té ganes, si insisteix, l'equip del Tata és capaç de fer màgia. Tot això pot no valdre res d'aquí a poc més de 24 hores. Però fóra bo que ni la màgia ni la frase de l'àvia Amàlia les oblidessin jugadors, seguidors i directius.