La meva àvia Amàlia sem­pre deia: “Les per­so­nes fan com els gos­sos, quan un lla­dra, tots lla­dren.” Aquesta afir­mació, que és apli­ca­ble a molts camps de la vida post­mo­derna, entra com un guant de seda a la rea­li­tat del Barça. Des que es va fer el sor­teig de la Cham­pi­ons que el va empa­re­llar amb el City, la prèvia del par­tit han estat tres ina­ca­ba­bles mesos en què s'ha par­lat de tot. També ha pas­sat de tot, fins i tot un pre­si­dent ha mar­xat de la manera més estra­nya que podem ima­gi­nar, amb la sen­sació que algú, algun dia, ens expli­carà exac­ta­ment què ha pas­sat. En tot aquest temps, els lla­drucs, perquè sovint són lla­drucs, s'han mul­ti­pli­cat per totes ban­des, per ines­pe­ra­des que fos­sin: les xifres d'un fit­xatge, el pare del fit­xatge, els clarobs­curs d'aquest tràmit i d'altres ges­ti­ons, un nou camp mig nou, les tri­ful­gues direc­ti­ves, les lesi­ons i el temps mort entre lesi­ons, els fut­bo­lis­tes-pre­si­dents, els pre­si­dents poc pre­si­dents... També s'han mul­ti­pli­cat les pixa­des fora de test i les pixa­des en can­to­nada, per mar­car qui sap què de caràcter caní, ben lluny del fut­bol.

En els últims dies, un dels debats pre­di­lec­tes ha estat la poca assistència de públic al Camp Nou. A aquesta mena de debats absurds la parròquia blau­grana s'abra­ona com un ca a un os per escu­rar. Davant de la pseu­do­polèmica, es des­ple­guen una ras­te­llera de motius i pos­si­bi­li­tats, com el vene­dor de fum que estén el far­cell i ense­nya tot el seu gènere incan­des­cent, però per­fec­ta­ment vir­tual. L'afi­ci­o­nat no va al camp per l'hora, pel fred, perquè no és prou del Barça, pel joc, pel cicle lunar, pel fi de cicle... I així, sense anar enlloc, can Barça s'ins­tal·la en la ciclo­genèsi (con­cepte molt de moda que cal posar en qual­se­vol arti­cle per fer fi: vol dir procés d'ini­ci­ació o d'inten­si­fi­cació d'una cir­cu­lació ciclònica, és a dir, d'una depressió atmosfèrica). D'aquesta manera, sur­ten experts en ciclons i depres­si­ons atmosfèriques, a més de molts altres fenòmens que poblen l'ambi­ent blau­grana, fins que de cop, per fi, visca!, arriba un par­tit com el del Barça-Rayo. I les teo­ries més absur­des que­den esbot­za­des: la gent és al camp, on li agrada anar si s'ho passa bé; l'equip fa màgia, inventa i regala uns moments de fut­bol excep­ci­o­nal, que fan sali­var de cara al par­tit del City. I es torna a par­lar, altra vegada, de fut­bol.

Avui, a 24 hores del trans­cen­den­tal par­tit con­tra el City, 24 hores després d'aquest monu­ment al fut­bol que van inven­tar Messi, Ini­esta, Cesc i com­pa­nyia, on que­den els lla­drucs que sumei­xen el Barça en una nega­ti­vi­tat incon­di­ci­o­nal? La màgia va fer callar els lla­drucs, que és el que tenia ganes que passés l'amant del fut­bol, el soci per­sis­tent que anava al camp mal­grat la cridòria i mal­grat tot. Si s'hi posa, si en té ganes, si insis­teix, l'equip del Tata és capaç de fer màgia. Tot això pot no val­dre res d'aquí a poc més de 24 hores. Però fóra bo que ni la màgia ni la frase de l'àvia Amàlia les obli­des­sin juga­dors, segui­dors i direc­tius.