Un ‘intrús' en la Lliga Endesa
L'aval de confiança dipositat ahir a la tarda a Ricard Casas ha estat possiblement l'única decisió coherent presa a Pisuerga en els últims mesos. La impotència, la frustració i també l'honradesa professional van dur el tècnic català a posar el càrrec a disposició del club dissabte, després de ser humiliats a casa contra el penúltim (59-89, -30), a priori un rival del mateix nivell. No és la primera pallissa del curs i, tristament, tampoc serà l'última. Fins ara, el Valladolid acredita un 2-17, i el més trist de tot és que deu derrotes han arribat per 20 punts o més, i tres (a Barcelona, València i Màlaga), per sobre dels 50 punts. Esperpèntic.
Casas és, incondicionalment, un home de club, i sempre ha tingut l'habilitat, gens fàcil, de treure suc a les plantilles, de reforçar l'autoestima a cadascú a partir de la cohesió col·lectiva. Ho vaig viure (i veure) a Girona, amb el Sant Josep en el curs 2010/11. Dos pals de paller van marxar cap al València (David Navarro i Middleton), però el grup va arribar fins a semifinals de LEB Or. Una fita majúscula. A Valladolid se li demanava més o menys el mateix: que convertís en equip amb cara i ulls, un roster sense cap element en comú, fitxat en quinze dies a preu de ganga (500.000 euros aproximadament, tot plegat). Però no n'ha estat capaç, i ara, a quinze jornades del final, és impossible visualitzar un altre panorama que no sigui el descens a LEB Or. Encara que vingués un altre tècnic i exigís fitxar, acció que el club no pot assumir. Primer, pels deutes acumulats i, segon, perquè el marge de maniobrabilitat en els canvis permesos per l'ACB ja és minso amb les anades i vingudes que hi ha hagut. Al vestidor hi falta un nucli dur que marqui la pauta –els elements de formació, habituals en aquest rol, no tenen cap pes– i cadascú acaba prioritzant el jo abans que el nosaltres. I això fa que, a la mínima, l'equip es desplomi, abaixi els braços i no mostri cap esperit de lluita. No competeixi. Casas, com a tècnic, hi té la seva part de responsabilitat, lògicament, però el principal problema –i 19 jornades és un baròmetre més que suficient– és que el nivell mitjà de la plantilla no és per a la Lliga Endesa. És una evidència que el campionat ha baixat en talent, però això no significa que sigui fàcil i barat poder construir un equip digne. Es pot fer, però coneixent el mercat a fons i no posant-se en mans d'agents i intermediaris.
Que sigui el cuer, el que menys punts anota (67,7), el que més en rep (90,1), el pitjor en percentatge de dos (44,9%) i de tres (30,1%) i que vagi pel camí de tenir la pitjor valoració mitjana de tota la història de l'ACB –acredita 55 i el pitjor és el Gijón (1999/2000), amb 62,5– és una anècdota ara, des del meu punt de vista. El que ens ha de preocupar a tots plegats és com hem pogut arribar fins aquí. Com és possible que a un equip que el curs passat va arribar a deure cinc mesos a tota la plantilla i que es va inscriure en l'actual fora de termini –el 15 de setembre s'exigeixen vuit contractes professionals, a més del tècnic i, aquell dia, només n'hi havia tres de dipositats a l'ACB a banda del de Ricard Casas– se li permeti infringir tota la normativa i situar-lo a la línia de sortida com si res? A què vénen tants miraments si l'estiu del 2008 a la lliga no li va tremolar el pols per expulsar el CB Girona –amb raó, amb la llei a la mà– i deixar-la un curs amb 17? No ho podia haver tornat a fer ara, i estalviar-se així el ridícul de veure com la que presumeix de ser la millor lliga d'Europa compta amb un intrús? Que aquest Valladolid, el pitjor equip que mai ha disputat l'ACB, estigui jugant en la mateixa lliga que el Madrid o el Barça sembla una broma de mal gust, però és el que van promoure des del mateix club i el que van acceptar els que van passar olímpicament de la legalitat. I, en el seu dia, els que podien no van alçar la veu. Com sempre.