Es busquen presidents valents
De la mateixa manera que la Catalunya objectivament lliure no la construirem ni amb Planeta ni amb Freixenet –però bé que s'hi apuntaran, quan sigui el moment–, per posar només un parell d'exemples, l'esport català tampoc no s'estructurarà a partir de les seves figures. La base esportiva de l'estat català es constituirà de baix cap a dalt. De fet, ja ha estat així, tant a la Catalunya trepitjada per la dictadura com en la fase autonòmica que està arribant al seu final. El teixit associatiu català –que inclou l'esport– és un moviment de base, igual que l'independentisme. Sí, el Barça és tan gran que és un fet global (però amb arrels tan profundament catalanes que no es poden arrencar). Pau Gasol i Marc Márquez són uns fenòmens a escala planetària, però el seu posicionament davant el procés té exactament el mateix valor que el de cadascun dels jugadors dels equips de quarta catalana de futbol. Un home, un vot.
Fa dies que arriben opinions més o menys interessades, pronunciaments en un sentit o l'altre. Hi ha qui fa befa que els jutges favorables al dret a decidir no arribin al deu per cent de la judicatura que exerceix a Catalunya, quan resulta que és un dels cossos funcionarials amb una taxa més alta de destinacions fora de la regió d'origen. Em sembla força més curiosa aquella llista d'empresaris alemanys que viuen a Catalunya –compte, que hi havia algun executiu que d'empresari en tenia ben poc– contraris a la independència de Catalunya, ergo contraris a la millora objectiva de les condicions que determinen la competitivitat de les seves empreses, caldria replicar-los.
En aquests processos, el més ric i més influent de Catalunya no val més que tu, lector. Només cal ser valent, no espantar-se pels pronòstics apocalíptics i tenir clar que no cal perdre massa temps patint per unes elits que no impulsaran mai cap procés. Que l'intentaran frenar. I que s'hi apuntaran quan sigui irremissible, amb una naturalitat que farà feredat.
L'esport ja fa costat, i haurà de ser persistent, al moviment sobiranista. El seu valor simbòlic és tan alt que ja veiem com el govern espanyol no té cap mania per trepitjar el marc competencial català. I això no ha fet res més que començar. Tenim, però, un avantatge: les federacions catalanes emparen tanta activitat de base que deslligar-se de la federació espanyola corresponent no les faria inviables. Perdre les llicències de tot esportista susceptible de disputar una competició d'abast espanyol, europeu o mundial no seria cap trauma. Es busquen presidents valents que es neguin a passar-se dies a Madrid pidolant perquè el president espanyol de torn afluixi quatre calerets més. En nom de la dignitat de l'esport català. I quan arribi el moment, també les elits esportives faran el pas. Com els banquers, editors, productors de cava i empresaris en general. Els alemanys, també. Amb una condició: que no percebin de nosaltres cap símptoma de debilitat, per petit que sigui.