Qui la té més grossa?
de futbol i
els Jocs Olímpics s'han convertit
en conceptes oposats
a allò que associem amb els valors positius
que té l'esport
Al Brasil, aviat és dit, més de la meitat de la gent, segons l'última enquesta, no hauria demanat el mundial veient com van les coses. Estem parlant d'un país on el futbol és la religió nacional, però fins i tot allà hi ha coses més importants que no pas el desenfrenament de milions que el país està abocant a un esdeveniment del qual només les elits econòmiques en trauran un rendiment directe. En aquest context, i sobretot per a un govern d'esquerres, es fa molt difícil explicar l'augment indiscriminat dels preus del transport públic, que afecta directament les classes populars. Per pagar les obres, descomunals, el govern necessita diners, i apujar preus i impostos ha estat la solució més senzilla. Amb el pas dels anys, el mundial de futbol, com els Jocs Olímpics d'estiu i d'hivern, s'han anat consolidant com a esdeveniments en què la competició esportiva és finalment el que menys compta.
Els problemes del Brasil, amb els estadis a mig fer i la població revoltada, són ben poca cosa al costat de l'escàndol de Qatar, la prova definitiva que la FIFA es mou només per diners a la nova aldea global. Els sultans del petroli estan alçant camps enmig del no-res, és a dir el desert, amb una mà d'obra tan barata que alguns ja han emprat la paraula esclau. Les organitzacions internacionals han denunciat aquesta setmana que centenars d'obrers del Nepal han mort en la construcció d'aquests camps que es fan a l'estil de les piràmides d'Egipte. Són mausoleus que no donaran cap benefici social a la població del golf, simplement serviran perquè els emirs s'inflin d'orgull, perquè Josep Blatter s'ompli les butxaques i per modificar tot el calendari del futbol mundial contra la voluntat dels grans clubs internacionals, que són els que paguen els jugadors que participaran –vulguin o no– en aquest gran aquelarre.
Aquests dies assistim a Sotxi a una d'aquestes grans bacanals internacionals en què s'ha anat convertint també el moviment olímpic. Rússia, o Vladimir Putin (que és una mica el mateix), s'ha gastat 50.000 milions d'euros per muntar uns Jocs que són només una qüestió d'orgull nacional, com ho van ser els de Pequín. Pel camí, dels valors positius que hom associa a l'esport, no n'ha quedat ni un. A la Xina la democràcia és un concepte encara alienígena; a Rússia, una utopia defensada per una minoria en perill d'extinció, i a Qatar, una paraula blasfemadora. Si ara denunciem tot el que denunciem sobre els drets dels homosexuals a Sotxi, què haurem de dir quan arribi el mundial de Qatar?
La FIFA i el COI han sabut construir un engany en format d'esdeveniments sobredimensionats en què tots els governs hi han caigut de quatre grapes. La competència entre nacions per veure qui la té més grossa (la capacitat d'organització, és clar) és la gran arma d'aquestes organitzacions, denunciades per corrupció per molts organismes independents, per fer del futbol i de l'olimpisme dues multinacionals que tenen el capitalisme exacerbat com a modus operandi.
La paradoxa final és que ni tan sols cal apostar per uns Jocs per ser algú al món. Nova York, per exemple, no els ha necessitat mai.