Personalitat de ferro o de mantega

Al final, allò de rega­lar la pilota és el meca­nisme de defensa més humà d'aquells que han de plan­te­jar un par­tit con­tra el Barça. Una de les grans vir­tuts d'un entre­na­dor resi­deix en la capa­ci­tat analítica enmig d'un eco­sis­tema esqui­zofrènic, en què tot­hom és capaç de pro­po­sar una ali­ne­ació o de fer una pre­dicció. Al final, però, qui deci­deix és un i ha de ser capaç de des­con­ta­mi­nar-se de tot el que l'envolta, ana­lit­zar els punts forts i els febles del seu equip i deci­dir. I Manuel Pelle­grini va deter­mi­nar que no, que el seu Manc­hes­ter City no era capaç d'igua­lar el Barça amb la pilota.

Assu­mir infe­ri­o­ri­tat en una faceta del joc cotitza a hores d'ara a la baixa. Sobre­tot després del 0-2 a l'Eti­had Sta­dium, però en rea­li­tat en molts casos pot ser una gran vir­tut. “Paco Jémez no pot jugar així con­tra el Barça.” Aquesta és pro­ba­ble­ment la frase més repe­tida en la lliga espa­nyola en els últims anys. Jémez és la defor­mació del fut­bol ofen­siu, és un senyor orgullós de diri­gir un mira­cle com és el Rayo Valle­cano, que juga igual a Valle­cas que a Getafe, al San­ti­ago Ber­nabéu i al Camp Nou, que té l'honor simbòlic d'haver igua­lat en pos­sessió de pilota el Barça, però que en qua­tre enfron­ta­ments con­tra els blau­grana acu­mula qua­tre der­ro­tes, 1 gol a favor i 18 en con­tra. Encaixa qua­tre gols i mig per par­tit de mit­jana.

Òbvi­a­ment, el Rayo Valle­cano no és el Manc­hes­ter City i el plan­te­ja­ment de Manuel Pelle­grini és molt més qüesti­o­na­ble que el de Paco Jémez. El cas dels madri­lenys és sim­ple­ment un exem­ple extrem que de vega­des els equips han de saber on està el seu límit i que modi­fi­car con­duc­tes depe­nent del rival no és cap des­honra. Mai sabrem què hau­ria pas­sat si en comp­tes de Kola­rov al mig del camp hagués jugat, per exem­ple Nasri, és cert. També ho és que el Manc­hes­ter City ha gas­tat més de 700 mili­ons d'euros en fut­bo­lis­tes i que se li ha d'exi­gir que com­pe­teixi de tu a tu con­tra qui sigui, però encara és més abso­lut que el Barça és el millor fent el que molts han recla­mat a Pelle­grini, ama­gar la pilota. Per molt que Xavi tin­gui 34 anys, que Messi acabi de superar una lesió i que Piqué tin­gui un any irre­gu­lar. La melo­dia de la Cham­pi­ons des­perta els ins­tints i suposo que les crítiques cris­pen l'orgull d'un grup de fut­bo­lis­tes que, per tra­jectòria, hau­rien de ser-ne immu­nes, als quals s'hau­rien de tole­rar dava­lla­des físiques i moments de crisi fut­bolística. Ine­vi­ta­ble­ment són vícti­mes del seu lle­gat.

Tor­nant a Pelle­grini, em sem­bla qüesti­o­na­ble el seu plan­te­ja­ment, però no des­ga­ve­llat. El seu equip domina diver­sos regis­tres. Fins i tot els seus fut­bo­lis­tes són incapaços de defi­nir l'estil del Manc­hes­ter City. En la prèvia del duel, Álvaro Negredo va dir que tenien un tarannà simi­lar al del Real Madrid, de con­tra­a­tac, i David Silva, que la seva manera de jugar s'ins­pira molt en el Barça. Amb una plan­ti­lla tan rica, la rea­li­tat és que un s'ima­gina un City amb mate­rial per jugar de mol­tes mane­res, i Pelle­grini va esco­llir no esta­blir diàleg fut­bolístic amb el Barça, sinó inten­tar cla­var punya­la­des al monòleg blau­grana. I li va tocar per­dre perquè l'equip de Gerardo Mar­tino va ser prolífic fent el que fa millor. L'escena de després a la sala de premsa no té ni cap ni peus, la con­ducta del xilè res­pon a la d'algú ultra­pres­si­o­nat a qui han posat sobre les espat­lles un dels pro­jec­tes fut­bolístics més grans del pla­neta. Arri­bat per can­viar un estil i que dimarts a l'Eti­had no va tenir prou con­vicció per fer-lo visi­ble. O no va tenir prou per­so­na­li­tat per fer el que tot­hom li recla­mava o li va sobrar per fer el que ell con­si­de­rava. Per­so­nal­ment, em decanto per la segona, i més enllà de la reacció impròpia d'algú com ell, una flor no fa estiu, i Manuel Pelle­grini em segueix sem­blant un tècnic de capçalera.