Al final, allò de regalar la pilota és el mecanisme de defensa més humà d'aquells que han de plantejar un partit contra el Barça. Una de les grans virtuts d'un entrenador resideix en la capacitat analítica enmig d'un ecosistema esquizofrènic, en què tothom és capaç de proposar una alineació o de fer una predicció. Al final, però, qui decideix és un i ha de ser capaç de descontaminar-se de tot el que l'envolta, analitzar els punts forts i els febles del seu equip i decidir. I Manuel Pellegrini va determinar que no, que el seu Manchester City no era capaç d'igualar el Barça amb la pilota.

Assumir inferioritat en una faceta del joc cotitza a hores d'ara a la baixa. Sobretot després del 0-2 a l'Etihad Stadium, però en realitat en molts casos pot ser una gran virtut. “Paco Jémez no pot jugar així contra el Barça.” Aquesta és probablement la frase més repetida en la lliga espanyola en els últims anys. Jémez és la deformació del futbol ofensiu, és un senyor orgullós de dirigir un miracle com és el Rayo Vallecano, que juga igual a Vallecas que a Getafe, al Santiago Bernabéu i al Camp Nou, que té l'honor simbòlic d'haver igualat en possessió de pilota el Barça, però que en quatre enfrontaments contra els blaugrana acumula quatre derrotes, 1 gol a favor i 18 en contra. Encaixa quatre gols i mig per partit de mitjana.

Òbviament, el Rayo Vallecano no és el Manchester City i el plantejament de Manuel Pellegrini és molt més qüestionable que el de Paco Jémez. El cas dels madrilenys és simplement un exemple extrem que de vegades els equips han de saber on està el seu límit i que modificar conductes depenent del rival no és cap deshonra. Mai sabrem què hauria passat si en comptes de Kolarov al mig del camp hagués jugat, per exemple Nasri, és cert. També ho és que el Manchester City ha gastat més de 700 milions d'euros en futbolistes i que se li ha d'exigir que competeixi de tu a tu contra qui sigui, però encara és més absolut que el Barça és el millor fent el que molts han reclamat a Pellegrini, amagar la pilota. Per molt que Xavi tingui 34 anys, que Messi acabi de superar una lesió i que Piqué tingui un any irregular. La melodia de la Champions desperta els instints i suposo que les crítiques crispen l'orgull d'un grup de futbolistes que, per trajectòria, haurien de ser-ne immunes, als quals s'haurien de tolerar davallades físiques i moments de crisi futbolística. Inevitablement són víctimes del seu llegat.

Tornant a Pellegrini, em sembla qüestionable el seu plantejament, però no desgavellat. El seu equip domina diversos registres. Fins i tot els seus futbolistes són incapaços de definir l'estil del Manchester City. En la prèvia del duel, Álvaro Negredo va dir que tenien un tarannà similar al del Real Madrid, de contraatac, i David Silva, que la seva manera de jugar s'inspira molt en el Barça. Amb una plantilla tan rica, la realitat és que un s'imagina un City amb material per jugar de moltes maneres, i Pellegrini va escollir no establir diàleg futbolístic amb el Barça, sinó intentar clavar punyalades al monòleg blaugrana. I li va tocar perdre perquè l'equip de Gerardo Martino va ser prolífic fent el que fa millor. L'escena de després a la sala de premsa no té ni cap ni peus, la conducta del xilè respon a la d'algú ultrapressionat a qui han posat sobre les espatlles un dels projectes futbolístics més grans del planeta. Arribat per canviar un estil i que dimarts a l'Etihad no va tenir prou convicció per fer-lo visible. O no va tenir prou personalitat per fer el que tothom li reclamava o li va sobrar per fer el que ell considerava. Personalment, em decanto per la segona, i més enllà de la reacció impròpia d'algú com ell, una flor no fa estiu, i Manuel Pellegrini em segueix semblant un tècnic de capçalera.