Imprudència

La der­rota sem­pre arriba en mal moment. I quan es pre­senta acom­pa­nyada de la imatge d'impotència que va donar ahir el Barça, pit­jor. Els blau­grana esta­ven avi­sats del par­tit de tor­nada de la semi­fi­nal de la copa. Sabien que no en feien prou amb l'empat, però en cap moment van trans­me­tre la sen­sació que eren capaços de gua­nyar. Al con­trari, des­bor­dats en tots els aspec­tes del joc, en la segona part es van sal­var d'una gole­jada més àmplia. Irre­co­nei­xi­bles del pri­mer a l'últim juga­dor, van entre­gar mas­te­gat el lide­ratge de la lliga al Real Madrid, que abans havia der­ro­tat l'Elx al Ber­nabéu gai­rebé sense pro­po­sar-s'ho. Es va con­su­mar la imprudència que havia adver­tit Tata Mar­tino.

La pri­mera pedra de la des­feta la va posar el tècnic argentí amb una ali­ne­ació en la qual va intro­duir sis can­vis res­pecte de la que va gua­nyar el City dimarts, un dels quals era l'entrada Alex Song com a mig cen­tre. Mar­tino sacri­fi­cava la pos­sessió i el con­trol per donar més força al cen­tre del camp amb l'objec­tiu d'avor­tar els con­tra­a­tacs dels locals i apos­tava per una davan­tera amb Messi, Ney­mar i Pedro per pri­o­rit­zar el gol.

Li va sor­tir mala­ment, però més enllà de l'errada de plan­te­ja­ment, els locals van superar els blau­grana en inten­si­tat, en acti­tud, en dis­ci­plina tàctica, en encert davant de por­te­ria... En tot. Al davant, Messi només va aparèixer en el gol –gran jugada–, Ney­mar va ser l'ombra del que ha de ser i Pedro va córrer molt però no va atra­par res. Al dar­rere, l'equip va donar mos­tres d'una debi­li­tat alar­mant, començant pels dos balu­ards: Víctor Valdés que no va impo­sar la seva auto­ri­tat a l'àrea i l'actu­ació de Piqué va sor­tir creu, en una tem­po­rada en què com­bina par­tits impo­nents amb llu­fes nota­bles. Al mig, les llar­gues cames de Bus­quets no arri­ba­ven enlloc, Song gri­nyo­lava i, a més, va tenir la desgràcia de mar­car en pròpia porta el gol de la Real. Ini­esta, massa sol.

Fins ahir, l'equip s'havia man­tin­gut aliè a la tem­pesta des­bor­dada al vol­tant del club. Aquest grup de juga­dors està entre­nat per superar difi­cul­tats, a con­viure en una atmos­fera per­ma­nent­ment enra­rida, més enllà dels debats fut­bolístics. Ha sabut aïllar-se dels dar­rers epi­so­dis, que han com­por­tat la dimissió del pre­si­dent i la impu­tació del club per pre­sumpte frau fis­cal, tot ple­gat acom­pa­nyat d'un aque­larre mediàtic i judi­cial capaç de deses­ta­bi­lit­zar qual­se­vol. Però després de la imatge que va mos­trar ahir –per damunt, fins i tot, de la der­rota– el mateix equip s'ha col·locat a l'ull de l'huracà.

Però mal­grat la decepció d'anit, que con­vida a l'empi­pa­ment, con­ti­nuo pen­sant, com escri­via fa una set­mana, que el Barça està en una bona posició per reco­llir, en totes les com­pe­ti­ci­ons, els fruits d'una bona pla­ni­fi­cació de la tem­po­rada. Sem­pre que no repe­teixi, és clar, cap més par­tit com el d'ahir. M'ho fa pen­sar que Mar­tino reco­ne­gui que es va equi­vo­car.