Només a un ingenu li podria passar per alt l'ofensiva institucional contra el FC Barcelona i tot el procés que viu Catalunya. No debades el club és possiblement en aquests moments el símbol més reconegut arreu. L'altre dia, arran de la notícia que el govern espanyol podria donar la nacionalitat als descendents dels sefardites, el diari israelià més important en llengua anglesa, Haaretz, de Jerusalem, publicava una vinyeta en què es podia veure com els sefardites acudien als consolats espanyols amb banderes del Barça. També “Barça, Barça, Barça” va ser el càntic de victòria dels immigrants subsaharians que van aconseguir entrar a Ceuta saltant la tanca, aquests darrers dies.

La catalanitat del club preocupa molt a Madrid. El fet que el Barça prestés les seves instal·lacions per a la cadena humana de l'11 de setembre, que la llengua oficial sigui el català i altres exemples fan que el Barça sigui en el punt de mira dels franctiradors i, el que és més greu, dels aparells coercitius de l'Estat, i més darrerament en ser segon equipament de l'equip la quadribarrada.

L'altre, el més preocupant, és l'obstinació de la fiscalia a perseguir el Barça i els seus jugadors per delictes fiscals. Darrere de tot això no hi ha únicament unes mans “blancas y limpias”, sinó l'aparell de l'Estat. És del tot incomprensible que en un futbol tan opac i amb tantes acusacions periòdiques de corrupció com és l'espanyol només s'investigui el Barça. Hem de tornar quaranta anys enrere, a l'època dels oriünds, quan l'advocat Miquel Roca va haver d'anar a Amèrica del Sud per investigar l'origen dels jugadors d'aquell continent que jugaven a Espanya. Com ara, només el Barça va ser denunciat per un fet que tothom feia i, el que és pitjor, tothom ho sabia des de feia anys. Sap greu que la munició a l'enemic perquè dispari en contra nostra surti d'un suposat barcelonista exemplar. Quin error (?) Déu meu!