Només a un ingenu li podria pas­sar per alt l'ofen­siva ins­ti­tu­ci­o­nal con­tra el FC Bar­ce­lona i tot el procés que viu Cata­lu­nya. No deba­des el club és pos­si­ble­ment en aquests moments el símbol més reco­ne­gut arreu. L'altre dia, arran de la notícia que el govern espa­nyol podria donar la naci­o­na­li­tat als des­cen­dents dels sefar­di­tes, el diari isra­elià més impor­tant en llen­gua anglesa, Haa­retz, de Jeru­sa­lem, publi­cava una vinyeta en què es podia veure com els sefar­di­tes acu­dien als con­so­lats espa­nyols amb ban­de­res del Barça. També “Barça, Barça, Barça” va ser el càntic de victòria dels immi­grants sub­sa­ha­ri­ans que van acon­se­guir entrar a Ceuta sal­tant la tanca, aquests dar­rers dies.

La cata­la­ni­tat del club pre­o­cupa molt a Madrid. El fet que el Barça prestés les seves ins­tal·laci­ons per a la cadena humana de l'11 de setem­bre, que la llen­gua ofi­cial sigui el català i altres exem­ples fan que el Barça sigui en el punt de mira dels franc­ti­ra­dors i, el que és més greu, dels apa­rells coer­ci­tius de l'Estat, i més dar­re­ra­ment en ser segon equi­pa­ment de l'equip la qua­dri­bar­rada.

L'altre, el més pre­o­cu­pant, és l'obs­ti­nació de la fis­ca­lia a per­se­guir el Barça i els seus juga­dors per delic­tes fis­cals. Dar­rere de tot això no hi ha única­ment unes mans “blan­cas y lim­pias”, sinó l'apa­rell de l'Estat. És del tot incom­pren­si­ble que en un fut­bol tan opac i amb tan­tes acu­sa­ci­ons periòdiques de cor­rupció com és l'espa­nyol només s'inves­ti­gui el Barça. Hem de tor­nar qua­ranta anys enrere, a l'època dels oriünds, quan l'advo­cat Miquel Roca va haver d'anar a Amèrica del Sud per inves­ti­gar l'ori­gen dels juga­dors d'aquell con­ti­nent que juga­ven a Espa­nya. Com ara, només el Barça va ser denun­ciat per un fet que tot­hom feia i, el que és pit­jor, tot­hom ho sabia des de feia anys. Sap greu que la munició a l'ene­mic perquè dis­pari en con­tra nos­tra surti d'un supo­sat bar­ce­lo­nista exem­plar. Quin error (?) Déu meu!