En diferit, vaig veure la semifinal d'hoquei sobre gel dels Jocs de Sotxi, que va enfrontar el Canadà amb els Estats Units, amb triomf canadenc per un esquàlid 0-1. No sé ben bé per què, però de seguida em vaig posar del costat canadenc, tot i que en aquest cas no era el més dèbil. De fet, l'hoquei sobre gel el van inventar els canadencs, que han estat campions olímpics a Sotxi tant en homes com en dones. El més cridaner d'aquest esport són les trompades clàssiques que es veuen en els resums de final d'any i els cops de puny entre jugadors que de vegades van a petar a la cara d'algun col·legiat que intent posar pau. Però rere de l'aspecte més violent hi ha una gran preparació física per assumir la velocitat del joc i molta tècnica per no prendre-hi mal, que s'aprecia sobretot quan hi ha els bons a la pista. El que inicialment podia semblar un orgue de gats amb pèrdues constats i esbojarrades de disc esdevé un gran espectacle. Indefectiblement, fas el paral·lelisme amb l'hoquei sobre patins nostre, més assossegat i amb més control com més alta és la categoria. I descobreixes alguns punts en comú i moltes diferències. En to irònic, una de les semblances és que el públic no es treu la jaqueta, com en molts pavellons catalans que no tenen les comoditats dels gran recintes i on fa un fred que pela. La gran diferència quant a espectadors és que a Sotxi i en les grans competicions d'hoquei sobre gel hi ha milers de persones aplaudint i menjant crispetes, segurament amb guants, i en el nostre hoquei sobre patins només s'hi apleguen milers de persones excepcionalment. Això estaria bé copiar-ho, però de moment és impossible. Una dada. El gener passat es va establir el rècord d'assistència de tota la història a un partit d'hoquei sobre gel. Va ser en la Winter Clàssic, una final jugada a l'estadi de la Universitat de Michigan que va reunir 105.000 espectadors a l'exterior i amb temperatures per sota els zero graus i neu. Els Toronto Maple Leafs, copio textualment, van derrotar els Detroit Red Wings 3-2. Els que s'asseien lluny no van veure el disc. Això m'ho imagino veient les imatges.

El que sí que es podria copiar és valorar les assistències en el terreny estadístic. També es computen els gols, però de la mateixa manera es dóna valor a les assistències de gol. La jugada clàssica de fer veure que xutes a porteria i, en canvi, cedeixes a un jugador situat a l'àrea que engalta, també és un clàssic sobre el gel. Qui sap si Caldú –si es digués Caldunski, per exemple–, Gaby Cairo al seu dia o ara també Pablo Álvarez haurien estat figures de l'hoquei sobre gel si haguessin nascut a Tampere, Sotxi o Vancouver.

El físic és bàsic, tant pels cops que reben i que serien innegociables sense les proteccions que arrosseguen, com per la velocitat extrema del joc, probablement el més ràpid d'equip. Mireu com esbufeguen els jugadors quan s'asseuen a la banqueta. Per això hi ha una llarga renglera de jugadors per formació. En el nostre hoquei, si se n'haguessin de pagar tants, ja haurien desaparegut la majoria dels equips.

Una cosa que ja hem copiat és el power play és a dir la superioritat numèrica. I ha sortit bé. Limitar les garrotades contra els jugadors tècnics, preserva l'espectacle i provoca un canvi d'escenari atractiu. Un altre aspecte diferencial és que els àrbitres també patinen, però en hoquei sobre gel en el sentit literal. Aquí s'ha parlat molts cops de la possibilitat d'incloure els patins. Seria un símptoma de normalitat però tampoc crec que hi afegís gens d'atractiu.