I ara què toca?
si és sols acomodatícia, no serveix
de gaire
Molt bé, ja ho hem vist tot. En una setmana hem vist el millor i el pitjor del Barça, plasmat en dos pols tan llunyans com difícils de creure. Sortíem del partit del Rayo, que havia estat màgia pura, tot rodat, com una seda. Després, el partit del City, per al qual s'havia posat a punt tanta por preventiva, que fins i tot el 0-2 semblava mentida. Tant els jugadors citizens com el seu entrenador, Pellegrini, havien fet més petit del compte el Barça des de la sala de premsa, tot i que van ser incapaços de respondre futbolísticament una vegada al camp. I després arriba el partit contra la Real Sociedad, que els bascos es prenien com una revenja, i el Barça encara és hora que sàpiga què hi volia pescar. Va ser el pitjor partit de la temporada i un dels pitjors en la lliga espanyola en temps. La pitjor cara d'un Barça esfondrat, destrempat... I el que és més greu: la deriva final, en què l'equip és noquejat i gairebé s'endú una golejada.
L'última gran sensació de KO culer devia ser contra el Bayern, l'any passat en les semifinals de la Champions. Però era el Bayern. I ara és la Real Sociedad la que ha posat entre les cordes el Barça, quan encara som al febrer i queda tot per decidir. De fet, es comença a decidir ara, en partits com el d'Anoeta. I, en canvi, el partit va acabar com si no s'estigués decidint res: l'equip va estar mancat d'intensitat, de capacitat competitiva, gasivament atrinxerat i acomodat en aquest veure-les venir, parar els cops, adormir la pilota sense proposar res i aprofitar-ne alguna (que consti que ara només parlo de futbol i no de la directiva). Ara totes les crítiques s'aboquen pel broc gros sobre Tata Martino. I malauradament, el problema s'ensuma una mica més de fons. No és només un mal dia. Malgrat el fiasco d'Anoeta, malgrat la no-resposta tàctica, amb Tata s'està sent una mica injust: quan guanya contra el City, amb un plantejament intel·ligent, sembla que és només per atzar, per un penal i per la por del rival; quan perd contra la Real Sociedad és el culpable de tot.
Hi ha d'haver un punt mitjà, per assenyalar que a Anoeta, com ell reconeix, s'equivoca (sobretot al mig del camp), però també s'ha d'indicar que hi ha jugadors, amb galons o sense, que naveguen, i que hi ha problemes greus d'intensitat i d'una disciplina tàctica que alguns es passen pel forro així que poden. Qui corria a pressionar a dalt el joc dels donostiarres? Quan va començar a córrer Neymar? També s'ha de poder dir que no se sap què hi va venir a fer Song al Barça i que Piqué necessita un central –i una determinació tècnica– per tastar la banqueta (lesió a banda). Alguns debats, com el de la possessió, s'han girat contra Tata com veritats ineluctables. Però en realitat, com es va demostrar dissabte, si la possessió és només acomodatícia, si és només per evitar que passi res dolent, no acaba servint de gaire. Cal voler fer alguna cosa amb la pilota. La pregunta és si aquest equip encara ho vol.