El resul­tat que han tin­gut els Jocs Olímpics d'hivern que ahir es van cloure a Sotxi ha espe­ro­nat la pre­can­di­da­tura de Bar­ce­lona 2026. Es valora que la com­bi­nació entre una ciu­tat cos­ta­nera i una zona de mun­ta­nya en un radi rela­ti­va­ment pro­per pot donar bons resul­tats, com s'ha demos­trat a Rússia. Allà, però, la qüestió geogràfica era un aspecte de segon o ter­cer ordre quan s'ava­lu­ava en la prèvia l'orga­nit­zació. A banda del tòpic de si, com sem­pre, aquests han estat els Jocs més ben orga­nit­zats o no, el que és segur és que han estat els més cars i els que han dei­xat constància de més cor­rup­te­les. L'amenaça d'atemp­tats no s'ha mate­ri­a­lit­zat i, a banda dels pro­ble­mes amb les tem­pe­ra­tu­res que afec­ta­ven la qua­li­tat de la neu, res remar­ca­ble ha des­te­nyit la pàtina d'èxit amb què se solen sal­dar aquests esde­ve­ni­ments. A Cata­lu­nya, però, hi ha feina. Si es vol optar a l'orga­nit­zació del 2026 hi ha molt per fer, i en diver­sos aspec­tes. La pecu­li­a­ri­tat de la doble seu pot afa­vo­rir la més gran pro­moció d'una zona més àmplia, però també implica una més gran inversió en infra­es­truc­tu­res per a uns Jocs que es volen sos­te­ni­bles. Espor­ti­va­ment, ha que­dat clar que està tot per fer si s'hi vol arri­bar amb un nivell mínima­ment ade­quat del país amfi­trió.