Envoltats d'enemics
No té nom que el cas Palau vagi pel cinquè any i tot just s'hagi obert judici per la morralla del cas de l'hotel adjacent, i que al Barça l'hagin imputat, ni més ni menys que l'Audiencia Nacional –el tribunal que jutja els terroristes– en cosa de dies per un afer fiscal en què Hisenda ni tan sols no ha actuat. Digueu-me demagog, digueu-me que si no sé que són instàncies judicials diferents, que no m'ho empasso. Aquí, de justícia només hi ha l'espanyola, vingui del jutjat que vingui.
Resulta que la fiscalia creu que el Barça va camuflar el que serien pagaments salarials a Neymar sota un altre concepte per pagar menys impostos (primera malfiança: com es pot pagar un salari a algú que encara no tens contractat?). Resulta que el magistrat Pablo Ruz –que no ha desmentit que sigui soci del Madrid, com s'ha publicat– admet una querella contra Sandro Rosell i quan l'expresident no pot més i plega, imputa ara el Barça. Digueu-me insensat, perquè no ho puc demostrar, però sospito que les pràctiques del Barça són comunes a tots els clubs que han de fer un fitxatge d'aquest nivell i cap jutge hi ha ficat el nas. Digueu-me paranoic, però tant de zel, tampoc me l'empasso.
L'enginyeria fiscal i financera ha pres posicions en els sectors que mouen més diners, i singularment en el futbol. Si es detecten irregularitats s'han de corregir. No estan els temps per impunitats, tot i que grans empreses del mateix sector van pactant preus sense que els passi res. Però no podem admetre com a normal el setge implacable a un club amb solvència patrimonial que –fins on sabem– compleix les seves obligacions tributàries quan la majoria dels seus rivals engreixa deutes i pidola ajornaments a Hisenda any rere any.
No, no m'ho empasso. I tinc tot el dret a dir que el Barça viu i viurà en un context de persecució permanent. I que l'instigador no és Florentino i els seus deliris de destronar-lo abans de deixar el Madrid arruïnat (ja el rescatarà el contribuent espanyol). La persecució no és al club de futbol. És a Catalunya. I poques coses hi ha més simbòliques a Catalunya que el Barça. No cal ser del Barça per adonar-se de l'estratègia. No és embolicar-se amb l'estelada, és una realitat tangible: desprestigiant el Barça es vol debilitar el procés. Com Pedro J. i El Mundo van intentar –i en part van aconseguir– intentant emmerdar Artur Mas en plena campanya electoral. Han deixat de ser adversaris per esdevenir enemics.
No serà l'últim atac que veurem. La paraula té molta força, però la fal·làcia cau pel seu pes. S'ha passat de les fal·làcies als fets i només falta que els alimentem des d'aquí. Vull creure que no hi haurà més Jordi Cases que treguin les coses de mare. Perquè la insídia és de curta volada, però els fets desestabilitzen. Van segrestar Quini i es va perdre una lliga. Veurem si Neymar i aquests nois són capaços de blindar-se i guanyar algun títol però, per si de cas, anem-nos preparant per al pitjor. I per respondre-hi.