Els afi­ci­o­nats del bàsquet de la meva gene­ració, la que tot just ara ha entrat en la qua­ran­tena, no recor­dem una NBA sense la figura de David Stern (Nova York, 1942). Si pres­cin­dim dels grans juga­dors i pen­sem en la lliga, no és difícil que ens vin­gui al cap la imatge d'aquest home apa­rent­ment bai­xet, sense coll i amb unes immen­ses ulle­res de pasta par­lant al dar­rere d'un faris­tol per anun­ciar els resul­tats del draft, la sanció a un juga­dor o per lliu­rar el títol a l'equip gua­nya­dor de la lliga. Stern, que va arri­bar al càrrec de comis­si­o­nat de la lliga l'any 1984, just després del ter­cer i últim cam­pi­o­nat dels Sixers i quan Jor­dan, Ola­juwon, Bark­ley i Stock­ton feien el seu debut, es va jubi­lar l'1 de febrer pas­sat. Les xifres tes­ti­mo­nien el bru­tal impacte de Stern en la con­so­li­dació de l'NBA com a negoci. Amb el seu lide­ratge, els ingres­sos de la lliga s'han mul­ti­pli­cat per 30, el preu dels drets tele­vi­sius per 40 i el sou mínim per 20. Bru­tal.

Però, nego­cis al marge, quina incidència ha tin­gut Stern en els aspec­tes espor­tius de la com­pe­tició? L'NBA és ara millor i més atrac­tiva que en l'etapa imme­di­a­ta­ment ante­rior a l'arri­bada del comis­si­o­nat, o durant els pri­mers anys del seu man­dat? Fa de molt mal dir. Però si ens guiem per la memòria, sem­pre injus­ta­ment selec­tiva, molts dels afi­ci­o­nats de la meva gene­ració direm que aque­lla lliga dels Magic, Bird, el Dr. J i el pri­mer Jor­dan no té parangó amb l'actual, exces­si­va­ment regla­men­tada i amb cons­tants tras­pas­sos de figu­res entre equips. Afir­ma­rem sense dub­tar-ho que en aque­lla època el talent era més impor­tant que el físic i no com ara; i que el joc era més intel·ligent i pau­sat, per la qual cosa les estadísti­ques de tir indi­vi­du­als o d'equip eren com a mínim pre­sen­ta­bles.

El meu dis­curs és romàntic, però enyoro aque­lla lliga que encara no era un pro­ducte. Aquells par­tits vis­tos a les tan­tes de la nit amb la veu del gran Tre­cet com a rere­fons. Aque­lla època en què t'agra­dava un juga­dor pel que veies, i no pel que et venien. Aquell temps en què els cracs sor­gien, perquè no es fabri­ca­ven.