A can Barça sempre s'ha viscut dels extremismes. Que si tenim el millor equip del món, que si guanyarem la copa d'Europa sense baixar de l'autocar... Tot és optimisme fins que es perd un o dos partits i l'opinió fa un gir de 180 graus. Que si ja hem perdut tots els títols, que si el Madrid ha agafat velocitat de creuer i ens aixafarà... El yin i el yang.

En l'època de Guardiola/Tito aquesta dualitat de Dr. Jekyll i Mr. Hyde havia caigut en l'oblit. L'equip i la massa social feien pinya, i encara que es perdés algun partit tothom anava a l'una. Només cal recordar els aplaudiments amb què l'afició acomiadava l'equip després d'algunes dures derrotes en la lliga o en la Champions. S'havia canviat la mentalitat del culer.

Però ara el club ha tornat a la crua realitat. El maniqueisme torna a planar pel Camp Nou i ho ha fet en només qüestió de dies. Dimarts de la setmana passada el Barça aconseguia una victòria de mèrit al camp del Manchester City. Un 0 a 2 que pocs presagiaven quan mesos enrere es va conèixer l'enfrontament. La majoria de socis temien un sever correctiu, però l'equip de Tata Martino va donar la cara en tot moment a l'Etihad Stadium i va encarrilar l'eliminatòria. L'eufòria es va desfermar i molts ja es veien a Lisboa. Però aquest castell de cartes es va ensorrar de cop quatre dies després a Anoeta. Els blaugrana van disputar un partit pèssim i van caure 3 a 1 contra la Real Sociedad. A partir d'aquí, les garrotades. Contra els jugadors, contra l'entrenador, contra el sistema, contra les rotacions, contra l'actitud, contra la junta directiva... Del cel de Manchester a l'infern de Sant Sebastià.

I, realment, ni una cosa ni l'altra. Ni a Manchester es va aconseguir la Champions League ni a Anoeta es va perdre la lliga. S'ha de tocar de peus a terra en tots els sentits. Però posaré especial èmfasi en el pessimisme.

És cert que a Sant Sebastià es va jugar un partit patètic i que l'entrenador es va equivocar en les rotacions: va deixar homes importants a la banqueta com ara Alves, Cesc i Xavi, i va donar rols massa destacats a jugadors com ara Song, que només haurien de jugar partits de costellada. Però acceptada aquesta autocrítica, s'ha de mirar la classificació amb el cap fred. El Barça està a només tres punts del líder, el Madrid, i continua depenent d'ell mateix per ser campió. A més, aquesta jornada també pot ser propícia per als interessos dels culers. Una derrota del Madrid contra l'Atlético i una victòria del Barça contra l'Almeria –una combinació factible– suposaria un nou triple empat al capdamunt de la competició, i sant tornem-hi que no ha estat res. “Estem a un partit de ser líders. Hem de jugar-los tots com si fos una final”, assegurava aquesta setmana Andrés Iniesta, que també mostrava tot el seu suport a Martino.

Per tant, segons els números, no s'ha de caure en el pessimisme. Tot és possible. El problema són les sensacions, i això és el que ha de canviar l'equip immediatament. El partit que el Barça va perdre contra el València al Camp Nou va ser un punt d'inflexió negatiu, i el duel a Anoeta ja va ser suposar un desastre absolut. Però res està perdut. Aquest equip ha demostrat altres temporades que és capaç d'aixecar-se en els mals moments. Uns mals moments que ja signaria poder tenir cada any, sobretot si aquests mals moments signifiquen que estem en la final de la copa, amb un peu i mig als quarts de la Champions i a tocar del lideratge de la lliga.