A can Barça sem­pre s'ha vis­cut dels extre­mis­mes. Que si tenim el millor equip del món, que si gua­nya­rem la copa d'Europa sense bai­xar de l'auto­car... Tot és opti­misme fins que es perd un o dos par­tits i l'opinió fa un gir de 180 graus. Que si ja hem per­dut tots els títols, que si el Madrid ha aga­fat velo­ci­tat de cre­uer i ens aixa­farà... El yin i el yang.

En l'època de Guar­di­ola/Tito aquesta dua­li­tat de Dr. Jekyll i Mr. Hyde havia cai­gut en l'oblit. L'equip i la massa social feien pinya, i encara que es perdés algun par­tit tot­hom anava a l'una. Només cal recor­dar els aplau­di­ments amb què l'afició aco­mi­a­dava l'equip després d'algu­nes dures der­ro­tes en la lliga o en la Cham­pi­ons. S'havia can­viat la men­ta­li­tat del culer.

Però ara el club ha tor­nat a la crua rea­li­tat. El mani­que­isme torna a pla­nar pel Camp Nou i ho ha fet en només qüestió de dies. Dimarts de la set­mana pas­sada el Barça acon­se­guia una victòria de mèrit al camp del Manc­hes­ter City. Un 0 a 2 que pocs pre­sa­gi­a­ven quan mesos enrere es va conèixer l'enfron­ta­ment. La majo­ria de socis temien un sever cor­rec­tiu, però l'equip de Tata Mar­tino va donar la cara en tot moment a l'Eti­had Sta­dium i va encar­ri­lar l'eli­mi­natòria. L'eufòria es va des­fer­mar i molts ja es veien a Lis­boa. Però aquest cas­tell de car­tes es va ensor­rar de cop qua­tre dies després a Ano­eta. Els blau­grana van dis­pu­tar un par­tit pèssim i van caure 3 a 1 con­tra la Real Soci­e­dad. A par­tir d'aquí, les gar­ro­ta­des. Con­tra els juga­dors, con­tra l'entre­na­dor, con­tra el sis­tema, con­tra les rota­ci­ons, con­tra l'acti­tud, con­tra la junta direc­tiva... Del cel de Manc­hes­ter a l'infern de Sant Sebastià.

I, real­ment, ni una cosa ni l'altra. Ni a Manc­hes­ter es va acon­se­guir la Cham­pi­ons Lea­gue ni a Ano­eta es va per­dre la lliga. S'ha de tocar de peus a terra en tots els sen­tits. Però posaré espe­cial èmfasi en el pes­si­misme.

És cert que a Sant Sebastià es va jugar un par­tit patètic i que l'entre­na­dor es va equi­vo­car en les rota­ci­ons: va dei­xar homes impor­tants a la ban­queta com ara Alves, Cesc i Xavi, i va donar rols massa des­ta­cats a juga­dors com ara Song, que només hau­rien de jugar par­tits de cos­te­llada. Però accep­tada aquesta autocrítica, s'ha de mirar la clas­si­fi­cació amb el cap fred. El Barça està a només tres punts del líder, el Madrid, i con­ti­nua depe­nent d'ell mateix per ser campió. A més, aquesta jor­nada també pot ser propícia per als interes­sos dels culers. Una der­rota del Madrid con­tra l'Atlético i una victòria del Barça con­tra l'Alme­ria –una com­bi­nació fac­ti­ble– supo­sa­ria un nou tri­ple empat al cap­da­munt de la com­pe­tició, i sant tor­nem-hi que no ha estat res. “Estem a un par­tit de ser líders. Hem de jugar-los tots com si fos una final”, asse­gu­rava aquesta set­mana Andrés Ini­esta, que també mos­trava tot el seu suport a Mar­tino.

Per tant, segons els números, no s'ha de caure en el pes­si­misme. Tot és pos­si­ble. El pro­blema són les sen­sa­ci­ons, i això és el que ha de can­viar l'equip imme­di­a­ta­ment. El par­tit que el Barça va per­dre con­tra el València al Camp Nou va ser un punt d'inflexió nega­tiu, i el duel a Ano­eta ja va ser supo­sar un des­as­tre abso­lut. Però res està per­dut. Aquest equip ha demos­trat altres tem­po­ra­des que és capaç d'aixe­car-se en els mals moments. Uns mals moments que ja sig­na­ria poder tenir cada any, sobre­tot si aquests mals moments sig­ni­fi­quen que estem en la final de la copa, amb un peu i mig als quarts de la Cham­pi­ons i a tocar del lide­ratge de la lliga.