Colpisme
per les urnes la voluntat del poble i del Parlament
de Catalunya té un nom i el sap tothom
El 23-F del 1981 i les seves conseqüències es poden resumir fàcilment amb una anagrama, a l'estil de Màrius Serra: de la LOAPA al LAPAO. Com a periodista no he cregut mai en les coincidències, i resulta que des que aquell guàrdia civil tronat va entrar al Congrés hi ha hagut màniga ampla des de Madrid per laminar les competències de la Generalitat a través dels estatuts (els passats, els presents i els futurs) i per afeblir sistemàticament la nostra cultura començant per la llengua i la seva unitat.
Tots sabem en què consisteix un cop d'estat. Es tracta de substituir la sobirania popular a través de les armes, i no només, és clar, les que subjecten quatre guàrdies civils despistats i alguns militars inflats amb arengues legionàries, sinó les que fan més basarda, aquelles que no veiem, que intuïm. No farà falta un Primo de Rivera qualsevol –per cert, capità general de Catalunya– per reconduir el país. El soroll de sabres va en el segle XXI per una altra direcció.
Els catalans, no només els que manifesten, que Déu n'hi do, sinó el seu Parlament, han votat amb una àmplia majoria en un sentit ben clar. Mentrestant, què estan fent els que hi estan en contra, la minoria poderosa, que no silenciosa. Grans empresaris catalans i espanyols i marquesos i comtes amb títols nobiliaris que ens retrotreuen a l'edat mitjana dissenyen, i no pas en la ficció, com modificar la voluntat del poble de Catalunya a través de mecanismes que no tenen res a veure amb les urnes. Colpisme se'n diu, d'això.
Molts dels que van participar en aquell 23-F i que ara toquen el violí en els dos grans partits del govern de concentració nacional de Madrid són els activistes d'aquest projecte, que va començar exactament el 12 de setembre del 2012 i que manté la població catalana, com els congressistes del 1981, segrestada en espera de la seva rendició incondicional i de l'arribada de l'autoritat competent perquè posi ordre. I ordre vol dir anul·lar els acords del Parlament que incloguin declaracions de sobirania, les referències al dret a decidir, la consulta, la data i, si pot ser, l'enviament del president i el cap de l'oposició a fer companyia a Victor Ianukovitx. Amb tot això sobre la taula, és a dir amb l'èxit total de l'operació, començarà el diàleg.
I qui més hi participa? Tots els que apareixen en la il·lustradora fotografia, mai més ben dit, hi estan ficats fins al coll, i amb il·lusió. Més d'un dirà “tu també, Brutus” quan se sàpiguen tots els noms. Després, és clar, hi ha el Tribunal Constitucional, el fiscal general de l'Estat, la monarquia, les empreses de l'IBEX, notables catalans de totes les condicions, grans mitjans de comunicació, etc. Em poden i em podeu titllar de victimista i ploramiques, però prefereixo això que no pas la invidència babaua d'aquells que caminen pel carrer pensant que la democràcia els salvarà.
I tot plegat, em direu i amb raó, per què coi ho explico en un diari d'esports? Primer perquè la infladura d'ous, que diria aquell, ja supera àmpliament el marge de seguretat que el meu raciocini és capaç de suportar i, segon, perquè aquí, fins que això no hagi acabat –a les males– tots acabarem rebent i de valent. Ànims.